El passat diumenge 26 d’octubre es van complir 40 dies des de l’ofensiva de l’Estat Islàmic (Al-Dawla al-Islamiyya) a la petita ciutat fronterera de Kobane (pels Kurds), o Ein el-Arab (pels Àrabs). Segons l’Observatori Sirià pels Drets Humans, més de 800 persones han mort en aquest petit enclavament fronterer amb Turquia. La repercussió internacional d’aquesta ofensiva ha estat sorprenent, no només per la capacitat expansionista de l’EI sinó també perquè la batalla de Kobane s’ha convertit en un escenari d’alt valor estratègic per a molts dels actors protagonistes a l’actual Orient Mitjà.

En primer lloc, resulta evident que per a l’EI, Kobane s’ha convertit en una prioritat. La seva captura esdevindria una envestida importantíssima a la frontera turca, a través de la qual podria vendre molt més fàcilment el petroli que obté de contraban i de l’explotació dels pous i plantes petrolíferes sota el seu domini, alhora que asseguraria el traspàs regular de jihadistes des dels aeroports turcs cap a Síria o l’Iraq (posteriorment). En clau siriana, l’eliminació de la resistència kurda a Kobane permet la creació d’un corredor estable que començaria a les ruïnes d’Alep, enfortiria la seguretat de Raqqa (capital del Califat), i veuria oberta la possibilitat d’una futura ofensiva a Hassaka, població rica en petroli i d’importància estratègia en trobar-se just a la ‘triple frontera’ entre el Kurdistà autònom, Síria i l’Iraq. De cara als seus seguidors, tant locals com internacionals, una victòria a Kobane enviaria un missatge d’invencibilitat enfront dels atacs i bombardejos de la coalició internacional liderada pels Estats Units. El missatge reforçaria la seva moral (en clau local) i la seva imatge davant la seva audiència de fora de l’Orient Mitjà, fent més atractiva l’opció d’unir-se a les files de l’EI.

També, els últims esdeveniments a Kobane han posat de manifest quelcom que ja s’intuïa des de fa molt, i cada cop més present en el discurs dels principals mitjans de comunicació: la perillositat de la postura turca envers el conflicte a Síria. En certa manera, l’expansió de l’EI i la presència de cada cop més jihadistes a la zona (encara que ja es trobin a tocar de la frontera turca) s’assumeix com un ‘mal menor’. La facilitat amb què milers de jihadistes han creuat la frontera turcosiriana des que el conflicte va esclatar, posa de manifest la poca contundència del govern d’Erdogan envers l’EI.

El maximalisme turc és clar, ja que no hi ha lluita contra l’EI sense eradicar els dos grans objectius del govern turc: el règim d’al-Assad, i el PKK kurd, enfortit pels seus ‘germans’ sirians de les YPG. Les constants manifestacions de la població kurda de Turquia (sent especialment rellevant la que va tenir lloc el 10 d’octubre, amb més de 20 morts a causa dels enfrontaments amb la policia) afegeixen encara més pressió sobre el govern d’Erdogan, acusat de no facilitar l’accés entre les diverses àrees kurdes de Síria i el ràpid moviment transfronterer de tropes i subministraments. Responent a aquestes acusacions, Erdogan va permetre l’entrada a Síria d’un primer contingent de peixmergues kurds de l’Iraq el passat 30 d’octubre, que es va veure completat la nit següent amb l’entrada de 160 tropes a Kobane. No obstant això, aquesta ‘col·laboració’ va ser titllada de ‘merament simbòlica’ des del bàndol kurd, alhora que va provocar les crítiques de l’opositor Devlet Bahçeli, el qual va acusar el Primer Ministre Davutoglu de cometre ‘traïció’ i ‘rendir-se als terroristes’ per permetre que els peixmergues usessin territori turc.

La imatge política de Turquia s’ha vist esquerdada a diversos fronts, tot confirmant la perillositat d’una tàctica, per desgràcia, massa comuna en la història d’Orient Mitjà: amics funcionals en el curt termini, enemics a eradicar en el futur.

En tercer lloc, Kobane és clau pels kurds de Síria. A l’Iraq, el PKK i les milícies del YPG van aconseguir aturar l’Estat Islàmic al Mont Sinjar. El projecte autonomista de les YPG, la creixent pressió del PKK a Turquia, i l’enfortiment del Kurdistà iraquià i la seva capital, Erbil, fan de Kobane un escenari de defensa clau per al projecte futur del ‘Kurdistà Unificat’. La resistència de les milícies kurdes, sense dubte, és d’elogi i d’especial rellevància donada l’enorme asimetria existent amb les tropes de l’EI i el dèbil suport dels seus veïns.

Finalment, Kobane ha posat en el punt de mira un altre actor: els Estats Units. La coalició encetada i liderada pels EUA amb la intenció de bombardejar posicions de l’EI a l’Iraq i Síria (en menor mesura) s’ha mostrat, al meu entendre, desencertada i inefectiva davant l’enemic que intenten eradicar. La setmana vinent, comentarem i analitzarem les causes i conseqüències de la postura americana davant l’EI. Estigueu ben pendents del pròxim article.

Publicat a Wallstreet.cat el 6 de Novembre del 2014

Anuncios