L’erupció i consolidació de l’Estat Islàmic (EI) a l’Iraq i Síria és la darrera demostració de com eldeterminisme liberal –noció per la qual s’assumeix que la història es mou sempre de manera progressiva cap a un futur millor– ha fracassat en el seu intent d’explicar les realitats de l’Orient Mitjà. Comencem amb una dada ben il·lustradora: més de 1.000 jihadistes estrangers s’uneixen a l’EI cada mes tot i l’encetada campanya de bombardejos al territori sota el seu controla liderada pels Estats Units d’Amèrica. Com és possible, doncs, que tot i estar sota bombardejos l’EI segueixi en peu i rebi cada cop més efectius? L’explicació, sota el meu parer, sembla clara: l’Estat Islàmic no és un grup terrorista (els terroristes posen cotxes bomba, no conquereixen i governen territoris sencers), pel que no se’l pot combatre amb tàctiques de contraterrorisme.

Primerament, l’ús exclusiu d’aviació no serveix de res en un Estat Islàmic que tant pot actuar com un exèrcit regular, com a través de tàctiques defensives asimètriques, alhora que esdevé realment efectiu en governar i ‘socialitzar’ el territori que cau sota el seu domini. De fet, la sinergiaentre la seva capacitat militar i la seva capacitat política és la gran força de l’EI. Els bombardejos aeris poden ajudar a contenir-los a determinats fronts i evitar que s’expandeixi amb rapidesa, però en cap cas és una solució ni per a ‘assecar’ les arrels de l’EI, ni per eradicar-ne l’operacionalitat, ja que actua amb un control militar altament descentralitzat i fluid. De fet, una solució merament militar i d’espectre tan limitat com l’empresa pels EUA es converteix en una arma de doble fil per aquells que la fomenten. La narrativa de l’EI es veu automàticament legitimada a ulls de bona part dels locals en convertir els jihadistes en màrtirs que lluiten en contra dels croats. Més civils moren a causa ‘d’Occident’, més legítim és l’Estat Islàmic.

En segon lloc, sense un pla de base política i econòmica dirigit directament a les causes i motivacions d’aquells que lluiten sota la bandera de l’EI, i sense una estreta, ferma, i sincera col·laboració amb les potències regionals, la porta per al creixement de la seva ‘base social’ i control territorial seguirà oberta. Sense anar més lluny, l’Estat Islàmic a l’Iraq i Síria no deixa d’expandir-se: als territoris ja coneguts els hem de sumar la recent jura de lleialtat del grup jihadista del Sinaí Ansar Beit al-Maqdis, i, encara més sorprenent, el control de la ciutat líbia de Derna. Les causes de l’EI són la inestabilitat, l’alienació del Sunnisme tradicional, la pobresa, els vestigis de les guerres i les intervencions injustes, la manca de governança inclusiva, i un llarg etcètera. Les revoltes àrabs no han solucionat en absolut aquests problemes; i les bombes no semblen que en siguin l’antídot.

La col·laboració regional és avui més necessària que mai. Però, com ja he esmentat, ha de ser des de la fermesa i no des de la doble moral. La facilitat amb què l’EI executa gent com a resposta a les seves creences té paral·lels força similars a països ‘aliats’ com Aràbia Saudita; la facilitat amb què l’EI obté enormes recursos de la venta de petroli de contraban a través de la frontera amb Turquia posa de manifest l’excessiva laxitud que ha mostrat el govern d’Erdogan envers l’autoproclamat Califat. De debò tenen els seus governs la voluntat de crear una Síria i un Iraq millors?

Si els suposats ‘aliats’ no semblen els millors companys de viatge, a l’administració Obama l’espera l’última gran sorpresa, possiblement el tancament del cercle de les revoltes àrabs: acabar col·laborant amb Bashar al-Assad per fer front l’Estat Islàmic a Síria. Amb l’Exèrcit Lliure Sirià sota mínims, una victòria al setge d’Alep pot ser la carta que faci tornar a Assad (i amb ell, a l’Iran i Rússia) al capdavant de la taula de negociació.

L’Estat Islàmic, doncs, és la darrera esmena a la totalitat a les respostes d’Occident envers l’Orient Mitjà. Caldrà enginy, i caldrà atacar amb decisió les arrels del monstre. Per desgràcia, ja sigui per falta d’atenció, anàlisi errònia, o ambdues, Washington sembla haver demostrat –un cop més que simplement segueix sense saber ben bé com moure’s entre tanta obscuritat.

Publicat a Wallstreet.cat el 21 de Novembre de 2014

Anuncios