Per què l’Estat Islàmic?

L’ideal del Califat Islàmic ha deixat de ser una realitat virtual; és un fenomen tangible. L’Estat Islàmic a l’Iraq i Síria (altrament conegut com a EI o ISIS), ha efectuat un gir sense precedents a la història del jihadisme: l’EI posseeix territori, té la capacitat militar i econòmica per a sostenir-lo i el programa per a governar-lo. Sense entendre les seves arrels, motius i conductes, les bombes no derrotaran a l’Estat Islàmic.

Primerament, sabem que l’EI està relacionat d’alguna manera amb l’Islam, però la qüestió és discernir com. La força ideològica conductora de l’Estat Islàmic és la de la variant més fonamentalista de l’Islam, que té el seu origen a l’estudiós del segle XIV Ibn Taymiyya, prossegueix a través de Muhammad ibn ‘Abd al Wahhab, que morí al 1792, i que desemboca a l’actual ideologia salafista. Dos són els elements més rellevants d’aquesta línia ideològica que avui en dia podríem denominar Salafisme jihadista (usant terminologia de Giles Kepel): d’una banda, l’estricte rebuig i eradicació de qualsevol interpretació no literalista dels preceptes de l’Alcorà i del Hadith. D’aquesta manera, es considera que altres branques de l’Islam com el Xiisme o el Sufisme han de ser destruïdes. De fet, aquesta és l’essència del takfirisme: en el context polític actual, l’ús d’un discurs que defineix com a infidels aquells grups o governs que són considerats il·legítims (això és, takfirisme) permet a l’Estat Islàmic esgrimir que l’ús de la violència és legítim amb l’objectiu de reviure una determinada visió de l’Islam, unir la Umma (comunitat Islàmica), i establir un règim de poder autènticament Islàmic. D’altra banda, el Salafisme pregona la ‘descentralització de la interpretació religiosa’, o el que és el mateix, que qualsevol individu pugui accedir a la seva pròpia veritat simplement llegint l’Alcorà seguint les ensenyances dels deixebles del Profeta. Aquesta característica del pensament salafista modern influeix de manera decisiva en la praxis de l’Estat Islàmic: al descentralitzar la interpretació, els textos es tornen més moldejables, adaptables i fonts de justificació allà on sigui necessari emplear-la. En altre paraules, l’Estat Islàmic beu del radicalisme però, com veurem més endavant, l’executa amb pragmatisme.

Les causes de l’aparició de l’Estat Islàmic en són moltes i diverses. L’EI és una resposta violenta i eminentment socio-política que ha sabut explotar el sentiment d’alienació de la població sunnita de les perifèries d’Iraq i Síria. La politització del Salafisme, el fracàs de les Revoltes àrabs, i l’excessiu protagonisme en els nuclis de poder polític de les minories (alauites a Síria i xiïtes a l’Iraq), han configurat a l’EI com una resposta notòria a tots aquests mals.

Així l’Estat Islàmic és una de les grans conseqüències de la desastrosa situació econòmica i l’alta repressió política que està vivint la regió. Les brutalitats dels homes d’al-Baghdadi no s’originen en els textos sagrats, ni en el buit de les ments més retorçades. Tenen l’explicació sobre el terreny, s’emmirallen en el barbarisme de molts dels estats de l’Orient Mitjà: les decapitacions públiques a l’Aràbia Saudita, les execucions i lapidacions a l’Iran, la destrucció de ciutats senceres i la fulminació de qualsevol dissidència per part del Baathisme a Síria, etc. D’altra banda, l’erupció de l’EI és una símptoma del col·lapse de les institucions (formals i informals) de l’Estat a les perifèries de l’Iraq i Síria com a conseqüència de dècades de desastrosa governança, corrupció, falta de justícia social i escalant exclusió.

 Estratègia i tàctica de l’Estat Islàmic

El líder i Califa de l’Estat Islàmic, Abu Bakr al-Baghdadi, és sens dubte un home de visió ambiciosa, violenta, i altament expansionista. Així, els objectius i ambicions de l’EI no es limiten a l’Iraq i a Síria, sinó que el projecte polític projectat al llarg termini pretén expandir territorialment el Califat per tot l’Orient Mitjà, Nord Àfrica, l’Oest d’Àsia, el sud del Mar Negre i del Caspi, passant per les repúbliques centreasiàtiques, tot el sub-continent Indi i fins Malàisia i Indonèsia. Un projecte, no cal dir-ho, absolutament megalòman.

Però si tornem a l’Iraq i Síria, convindrem que l’estratègia i tàctiques de l’Estat Islàmic l’han proporcionat una increïble capacitat militar i facilitat per a reclutar. Al-Qaeda, durant moltes dècades el grup jihadista global per antonomàsia, adoptava una estratègia que consistia en cèl·lules disperses per tot el món i organitzades en ‘xarxa de xarxes’ que actuaven com a guia, obtenien finançament, entrenaven i executaven operacions terroristes. A diferència, l’Estat Islàmic ha sigut capaç d’institucionalitzar la jihad ja que compta amb els recursos i força suficients com per entrenar les seves pròpies forces, seleccionar objectius i controlar l’execució de les operacions.

En aquest sentit, l’element de territorialitat és clau per a entendre l’estratègia de l’EI. En el nivell pràctic, l’EI efectua moviments per a ocupar territori allà on veu possibilitats reals de romandre-hi i seguir expandint-se (baqiyya wa tatamaddad). La seva capacitat per a assegurar els territoris que conquereix, permet a l’Estat Islàmic presentar-se com la ‘marca’ guanyadora i emmascarar les seves atrocitats.

No obstant, l’eficiència militar de l’EI proveeix especialment del nivell tàctic. L’organització jihadista presenta un comandament militar i estructura de control altament descentralitzada i fluida que veu assegurada la seva efectivitat gràcies a un poderós aparell d’intel·ligència configurat essencialment per ex-oficials Baathistes de l’Iraq. A més, l’EI utilitza novedoses tàctiques militars de caràcter híbrid: pot actuar com un exèrcit convencional o a través de tàctiques terroristes asimètriques, amb simplicitat i flexibilitat de planeig i sempre explotant les característiques topogràfiques del terreny. Així, els seus homes són capaços de conduir un atac precís amb un blindat durant la nit, alhora que poden conduir un atac improvisat amb explosius a àrees crítiques o carreteres. Finalment, un altre dels elements tàctics clau per a l’EI és la preservació del momentum a tot cost, el que els permet mantenir sempre una moral alta entre els seus combatents. Això, juntament amb la ja coneguda capacitat propagandística, els permet crear una àuria d’invencibilitat que provoca nombroses desercions en les files rivals, cooptació de líders tribals, permanents jures de lleialtat (bay’ah) de diferents batallons islamistes, i atracció de jihadistes estrangers que, tot i no ser majoria, van augmentant en més de 1000 efectius cada més segons la intel·ligència americana.

L’Estat Islàmic esdevé com una bola de neu: a mesura que va obtenint victòries, més batallons i grups armats d’arreu s’hi van afegint i més gran es fa el monstre. La presència de l’EI a la ciutat líbia de Derna i a la península egípcia del Sinaí és producte precisament d’aquesta suma entre efectivitat militar, fort aparell propagandístic, i males condicions socioeconòmiques producte de la guerra i l’empobriment.

Estructura, governança i finançament

D’ocupar a governar hi va un bon tros, i l’Estat Islàmic és conscient que requereix una estructura i un finançament suficient per a mantenir i administrar els territoris que controla.

L’Estat Islàmic és una organització molt centralitzada en el seu lideratge. A pesar d’aquesta centralització al voltant de l’autoproclamat Califa Abu Bakr al-Baghdadi, l’extensió de territori i de funcions que controla l’EI porta al seu líder a delegar funcions en diputats i consells consultius, com ara el Consell de la Shura o el Consell de la Sharia. Així, l’Estat Islàmic compta amb dos diputats que s’encarreguen de supervisar les operacions i l’administració a l’Iraq i a Síria respectivament. El califa i els dos diputats s’encarreguen d’establir els objectius estratègics generals de l’organització, que són posteriorment descentralitzats a nivells jeràrquics inferiors que poden actuar amb certa autonomia. Això permet als comandaments de diferents ofensives saber en tot moment quins són els objectius generals, però poder actuar amb autonomia de decisió sobre les qüestions que afectin al timing i mètode d’atac, el que permet que l’EI pugui actuar amb eficiència a múltiples fronts.

L’EI es divideix en 18 províncies (wilayat) per tot l’Iraq i Síria. A cada província, l’EI està representat per un governador (wali) que s’encarrega de controlar l’estructura administrativa i civil. Províncies grans com Alep o Raqqa són subdividides per sectors governats per emirs, alhora que cada poble és supervisat per altres emirs de rang inferior.

La governança i la socialització del territori que han conquerit és, sens dubte, una de les prioritats de l’EI. L’organització compta amb líders civils altament qualificats en els camps de la medicina, les finances i l’administració, sent molts d’ells d’origen occidental.

Fins els recents bombardejos sobre la ciutat siriana de Raqqa (la capital de l’autoproclamat Califat), aquesta esdevingué l’arquetipus de societat i administració que els líders de l’Estat Islàmic tenen com a objectiu. L’EI ha implementat a Raqqa un sistema holístic de governança que inclou des dels més barbàrics càstigs Islàmics, fins a l’administració de fons caritatius per a orfes, el repartiment d’almoina, o la provisió de serveis públics com la reparació de els infraestructures elèctriques o les carreteres.

 La violència és el propi aire que es respira a Raqqa. Des de la incursió de l’EI a aquesta ciutat siriana ara farà un any, la seva ciutadania ha patit les radicals imposicions de l’EI (prohibició de música i imatges a les tendes, obligatorietat del niqab, prohibició de l’alcohol, etc.), alhora que ha vist les minories de la ciutat (cristians i xiïtes) perseguits pel sol fet de ser-ho. Sense anar més lluny, l’EI ha aplicat l’anomenat pacte dhimmi sobre els cristians: aquells que volen seguir vivint a Raqqa ara paguen uns impostos específics (jizya). Com és ben sabut per a tothom, la violència de l’Estat Islàmic es culmina amb el constant show de crucifixions i decapitacions a les places públiques de les ciutats, a banda de la implementació de penes Islàmiques (hudud) que poden incloure mutilacions o flagel·lació.

Per a assegurar el compliment de les directrius religioses imposades per els seus líders, l’Estat Islàmic incorpora una policia moral (al-Hisba) que s’encarrega de patrullar els carrers per a vigilar i fer complir la seva interpretació de la Sharia.

No obstant, la violència és només una de les dues cares de la governança de l’EI. El desenvolupament d’administració civil i la provisió de serveis públics és un dels principals vehicles a través dels quals l’EI gestiona el territori i intenta legitimar la seva autoritat.

A Raqqa, per exemple, gestiona oficines de recaptació d’impostos i taxes sobre els comerços, una cort Islàmica per a ‘impartir justícia’, una oficina de zakat (almoina) per a ajudar els necessitats i una Autoritat de serveis Islàmics que s’encarrega de proveir serveis comunitaris com la reconstrucció dels mercats de la ciutat, l’administració de les plantes hidroelèctriques o el manteniment de les infraestructures de la ciutat.

L’EI també compta amb centres educatius sobre el territori, que segreguen nens i nenes i prohibeixen les assignatures de filosofia o química en el currículum educatiu.

Finalment, l’EI havia desenvolupat a Raqqa una Oficina d’Atenció al Consumidor, encarregada d’analitzar la composició d’alguns dels productes a la venta a tendes i conduir inspeccions regulars, i una Oficina de Queixes.

Ambdues s’han d’entendre com un mitjà més per a intentar reforçar la seva posició vis-a-vis la població local i intentar dotar la seva governança de més legitimat.

A més, és important recordar que l’EI compta amb vàries plataformes i centres de comunicació a través dels quals divulga les seves idees, vídeos i imatges per les xarxes socials. La revista Dabiq, de la plataforma al-Hayat Media Centre, accessible a través d’internet en múltiples idiomes, epitomitza l’estratègia mediàtica de l’EI: enorme visualitat i qualitat en l’edició, mescla entre missatges dirigits a l’audiència internacional i la local, propaganda ideològica, preconització de victòries militars, i enaltiment de la governança en el territori.

La maquinaria de l’Estat Islàmic és, doncs, d’un volum sense precedents que requereix el un finançament enorme per a mantenir els territoris que controla, pagar sous als combatents, i conduir noves incursions.

Els canals de finançament de l’EI són múltiples i ben dotats, el que els converteix en l’organització jihadista més ben finançada de la història. L’Estat Islàmic aconsegueix al voltant de 1 milió de dòlars al dia gràcies a les ventes de petroli provinent de l’aproximadament mitja dotzena de pous de petroli que controla. Les rutes del contraban de petroli són, principalment, a través de la frontera amb Turquia, el Kurdistà, i la frontera oriental de l’Iraq. A més, l’EI ha generat en aproximadament un any més de 35 milions de dòlars en pagaments de rescats. A aquestes quantitats hem de sumar una important quantitat de fons obtinguts a través de l’extorsió de comerciants locals i l’aplicació de taxes (un camió entrant a Mosul ha de pagar al voltant d’uns 400$), el tràfic il·lícit d’antiguitats espoliades durant la guerra, saquejos de bancs (el cas de Mosul és paradigmàtic), i les donacions que obté a través de les xarxes socials i que són extremadament difícils de detectar i interceptar.

Aquesta sorprenent quantitat de recursos no només els permet mantenir la maquinaria de guerra activa i administrar el territori, sinó també pagar als combatents sous fora de l’abast de qualsevol altre grup rebel: aproximadament unes 500$ al més per a un combatent, i 1.200$ per a un comandant.

L’Estat Islàmic s’ha convertit en més que una organització jihadista. És un complex fenomen que no pot ser fragmentat en dimensions espacials, temàtiques o causals. Combatre l’EI requereix una dissecció profunda de les seves causes, pensament, tàctiques i operativitat, alhora que demanda una permanent inclusivitat de les poblacions locals i els seus interessos. La seva lògica expansionista presenta una amenaça clara a l’ordre regional i a les societats estrangeres. No obstant, la seva mera existència pot esdevenir no només preocupant, sinó també simptomàtica. És el fill de dècades de repressió, alienació, colonització, guerra i empobriment. Entendre per què existeix, i com es comporta i s’estructura, és la millor manera de combatre’l.