Afronto aquestes línies amb la necessitat personal de deixar les anàlisis a banda i centrar-me en la reflexió de fons. L’atac del passat dimecres a la seu de la parisenca Charlie Hebdo, i la consegüent successió de nous atacs i represàlies durant els dies posteriors, ressalta de ple la necessitat de l’autoreflexivitat en les relacions sociopolítiques i la història de les civilitzacions.

Sense cap tipus de tremolor, condemno profundament l’atac vil, a sang freda, injustificat, i profundament pertorbador del dimecres passat. Les paraules -o les vinyetes satíriques- s’han de rebatre amb les més útils armes que qualsevol ésser humà pot brandar: la mateixa paraula. Un llapis no pot ser rebatut més que per un altre llapis. No fer-ho així, és de covard.

Gran part del món es va sumar ràpidament a aquesta consternació i fàstic, i va començar a difondre l’etiqueta #JesuisCharlieHebdo, donant fe del seu suport i empatia envers aquest cruel i inesperat crim. En paral·lel, constants al·lusions a l’inviolable dret de la llibertat d’expressió de qualsevol ésser humà de dir -i dibuixar- el què trobi convenient. Algunes de les explicacions per a l’atac? Bàrbars que no toleren l’humor, no respecten l’ordenament mateix d’Occident i França en particular; elements retornats de Síria o de l’Iraq, jurant-nos a tots eterna guerra. Exemples vius de com l’Islam a Europa ha esdevingut un problema que inevitablement cau en el terrorisme; exemples palpables de com Pegida a Alemanya deu tenir raó. En resum, l’últim cavall negre en el ‘clash’ de civilitzacions.

Si aquestes eren algunes de les explicacions del conservadorisme més recalcitrant, el progressisme ‘bonista’ no quedava lliure de culpa. Constatant permanentment que els atacants són només un tipus d’Islam d’entre desenes; apel·lant de manera robòtica a la convivència entre tots els espectres de la societat sense presentar cap mena de proposta per a salvar un multiculturalisme cada dia més ferit de mort; assumint que l’única qüestió de fons, vides humanes a part, és la defensa a ultrança de la llibertat d’expressió davant la censura.

Però, i em pregunto humilment, on és la nostra autocrítica? La sàtira, sens dubte, és un element alliberador, però sovint no és immune als nostres propis mals com a societat: als nostres prejudicis, a les nostres pors. No s’escapa, doncs, de veure al musulmà no com un individu, amb les seves creences personals, encerts i errors, sinó com a un símbol de l’Islam en general. L’Islam que apareix en moltes portades de Charlie Hebdo no és el dels milers de musulmans francesos que lluiten dia a dia per entendre millor la societat hostil en la qual viuen, sinó que sovint és un Islam que, en forma de sàtira, ressalta molts dels tòpics en els quals, precisament, es basa la islamofòbia.

La resposta a l’atac de París sembla patir del mateix mal que la defensa a ultrança d’una noció abstracta i purament liberal de la llibertat d’expressió: no hi ha autoreflexivitat, no hi ha debat sobre l’absurditat de resguardar-nos en la paraula ‘llibertat’ per propagar ofenses i generalitzacions políticament molt, molt contraproduents. Tenim algun altre missatge per als 6 milions de musulmans francesos que una defensa abstracta de la llibertat d’expressió? Com he apuntat anteriorment a altres mitjans, crec fermament que no ens podem permetre que l’ampli i majoritari espectre de musulmans francesos que rebutgen qualsevol bri de violència es desmobilitzin d’aquesta idea. No podem permetre l’aparició de dubtes entre els ciutadans francesos de creença musulmana, que veuen com fins i tot mitjans humorístics i d’encomiable tasca social acaben col·laborant, intencionadament o implícitament, amb el clima d’islamofòbia que es viu al país. Així, es demana que musulmans arreu del món es manifestin desmarcant-se dels actes d’uns criminals, com si la responsabilitat d’aquests recaigués de manera existencial en tota la comunitat musulmana mundial. On eren les mateixes demandes de ‘redempció col·lectiva’ quan Anders Breivik, el ‘creuat’, va assassinar a 76 persones a Noruega? 

Sense anar més lluny, l’any 2008, Charlie Hebdo va acomiadar un dibuixant per fer una sàtira amb fort component antisemita relacionada amb l’expresident Sarkozy. On era la defensa a ultrança de la llibertat d’expressió? Comenta el prominent Tariq Ramadan, que la redacció de la revista va afirmar que la llibertat d’expressió ha de tenir límits, que l’ofensa és el límit. ‘Double standards again’. 

D’altra banda, l’onada ‘d’activisme de sofà’ amb l’etiqueta #JesuisCharlieHebdo aporta quelcom més que la necessària, justificada, i compartida empatia amb aquells que han patit l’atac? Quin tipus de vides, exactament, mereixen la nostra compassió, atenció, i preocupació? Els mateixos terroristes que mataren 12 persones a la redacció de Charlie Hebdo van assassinar 32 persones aproximadament a aquella hora a Sanaa, al Iemen. Els mateixos terroristes assassinaren a sang freda el policia Ahmed Merabet, un ‘germà’ musulmà que només defensava la seguretat de tothom sense distintius. Aràbia Saudita, país inspirador de moltes de les branques de l’Islamisme militant violent, condemnà a 1000 flagel·lacions a Raif Badawi, activista de religió musulmana acusat ‘d’insultar’ a l’Islam. I sí: Aràbia Saudita és el mateix país amb què, els països que ràpidament s’afanyaren a defensar el dret a la llibertat d’expressió, mantenen relacions polítiques, econòmiques, i importants aliances.

I és que, potser, ens convindria com a societat occidental qüestionar les nostres justificacions per a les múltiples intervencions militars a l’Orient Mitjà. La condemna de les barbàries jihadistes i dels errors endògens d’Orient ha de venir permanentment acompanyada d’una autoreflexió sobre els nostres errors com a societat: les morts a l’Algèria colonitzada, les morts a l’Iraq ocupat i desmanegat, la lluita en contra dels islamistes violents de Mali i el suport a al-Qaeda a Síria, la intervenció i el canvi de règim purament interessat a Líbia, els drons amb ‘morts col·laterals’ a l’Afganistan, etc. Actes que, en bona part, han creat, alimentat i propagat la violència islamista. Violència, val la pena recordar-ho, de la que els musulmans en són la principal víctima al món.

Mentre escric aquestes línies, els mateixos terroristes que mataren a París han matat a 7 persones a un cafè de la libanesa ciutat de Trípoli, en un dels barris de majoria alauita del país, Jabal Mohsen. I mentre em barallo amb les meves múltiples identitats, Boko Haram ha matat a 2000 en un dels seus atacs més letals a Nigèria. I milers i milers de persones ja han mort a Síria: persones de totes les creences i ideologies, mortes per totes les creences i ideologies.

Dirigim, doncs, la sàtira contra les organitzacions i les ideologies polítiques que maten; dirigim els nostres esforços com a societat a construir un escenari que convenci a cada cop més persones, i pressionem els nostres governs perquè abandonin la doble moral, avortin relacions amb estats que exporten la violència per no tenir-la a casa seva, i posin fre als canals de finançament que hidraten l’arbre del jihadisme. I siguem autocrítics: qüestionem-nos els nostres actes històrics i posicionaments, alhora que dotem de consciència la llibertat d’expressió, i de veritable impacte social la nostra ‘empatia de sofà’. 

I sí: Je suis Charlie. Et je suis Ahmed Merabet, et Raif Badawi, et les Alaouites du Liban. Et je suis la Syrie tous les jours. 

Publicat a Wallstreet.cat el 12 de Gener de 2015