L’actual Turquia d’Erdoğan poc s’assembla a aquell país que va posar tota la carn a la graella per ser admès a la Unió Europea. Antic exemple de com un país amb govern islamista pot esdevenir moderat i fomentar el progrés econòmic, el present panorama ens mostra una imatge força diferent.

Laxitud i repressió són les actituds per les quals l’administració liderada per Recep Tayyip Erdoğan és profundament sancionable: laxitud envers la lluita contra l’Estat Islàmic de l’Iraq i Síria (EI), i repressió permanent a la llibertat de centenars de periodistes turcs. Per desgràcia, ‘l’Erdocracy’ utilitza aquesta fórmula, i no la inversa.

L’actitud del govern turc envers l’EI ja ha estat comentada en articles anteriors. Tanmateix, m’agradaria afegir-hi algunes reflexions addicionals. Erdoğan, amb les seves polítiques perversament permissives, ha avivat i estimulat l’Estat Islàmic. Sens dubte, sense  la permissivitat amb la qual Turquia ha tractat l’ascens de l’EI, el panorama actual seria sensiblement diferent.Però a més d’això, l’aparició de l’EI ha polaritzat Turquia.

Domèsticament, les tensions i enfrontaments violents han succeït durant els últims mesos. El passat 26 de setembre, Islamistes atacaren estudiants progressistes que protestaven en contra de l’aparició de l’Estat Islàmic a la Universitat d’Istanbul. Un mes després, 40 persones, inclosos 8 simpatitzants de l’EI, foren arrestats com a conseqüència d’un enfrontament semblant. I això, si no es compten els nombrosos enfrontaments i atemptats que han tingut lloc a ciutats frontereres amb Síria, com ara Reyhanlı.

El passat divendres, el Primer Ministre Ahmet Davutoğlu va confirmar que uns 700 nacionals turcs s’han sumat a l’Estat Islàmic. A més, segons el diari turc Hurriyet, a Turquia hi ha més de 3000 persones que formen part de cèl·lules dorments amb vinculació, organitzativa o ideològica, amb l’EI.

Sens dubte, aquest tipus de polarització i d’enfrontaments recorden els fets que varen tenir lloc durant el 1980 entre islamistes i seculars. La voluntat de l’AKP i de l’administració Erdoğan de mobilitzar el país de majoria sunnita en contra de Bashar al-Assad i provocar un canvi de règim a tota costa ha derivat en actituds ‘filo-Daeshi’*, si se’m permet el terme, que excedeixen qualsevol límit del pragmatisme polític.

D’altra banda, la censura i la repressió a la llibertat dels periodistes ja és escandalosa a Turquia. Qualsevol opinió que no es trobi amb les línies marcades pel ‘sultà’ és ja prova de delicte: sigui quin sigui el mitjà, tant premsa escrita com a Internet.

Hi ha hagut desenes i desenes de tuits censurats pel seu contingut contrari al govern; periodistes, guionistes i editors lligats al moviment opositor Gülen arrestats; periodistes estrangeres, com  la danesa Frederike Geerdink, arrestades i acusades de terrorisme. Segons The Comitee to Protect Journalists (CPJ), Turquia fou el país que més periodistes va empresonar els anys 2011 i 2013. I tot i que la tendència el 2014 va anar a la baixa, el 2015 ha començat amb l’assassinat al seu propi domicili de Kadir Balcı, el propietari de Ràdio Megasite.

Com bé apunta el company i periodista Santi Echavarria respecte al seu últim post:”Censures, amenaces, presons, tortures i assassinats. No importa que dirigeixis una ràdio online, que reparteixis premsa kurda, que editis una publicació armènia, o que retratis la impunitat i la injustícia”. Lluny de modificar les seves intencions, el passat 26 de desembre, en un simposi a Ankara on estava vetada l’entrada de mitjans no afins al govern, Erdoğan va vacil·lar a continuar empresonant periodistes si aquests esdevenien una ‘amenaça’ per a la seguretat del país. Pocs dies més tard, va fer efectiva la seva amenaça: aproximadament 70 periodistes foren portats a judici per a escriure o tuitejar en referència als suposats casos de corrupció de 4 exministres. ”Sospites raonables” fou l’argumentari per a justificar aquest moviment.

Un dels últims exemples, el passat 15 de Gener, fou l’obertura d’una investigació criminal al diari Cumhuriyet acusant-lo ‘d’insultar els valors religiosos’ després que aquest publiqués una selecció de les sàtires de la revista francesa Charlie Hebdo.

Situacions com aquesta ens serveixen per a recordar que el sistema democràtic no consisteix en el simple acte de votar en eleccions. Els governs i representants escollits han de mostrar ‘actitud’ democràtica i esdevenir ‘accountable’ al conjunt de la població a la qual representen, i no només als seus votants. I ens serveixen, a més, per reflexionar sobre les experiències democràtiques a l’Orient Mitjà. No serveix de res un Erdoğan o un Maliki escollits democràticament, en eleccions lliures. Cal inclusivitat, i aquest és el vertader repte dels governs a l’Orient Mitjà.

De moment, Turquia segueix sent una ‘Erdocracy’.

 En memòria de Hrant Dink, periodista armeni i director del diari Agos assassinat fa 8 anys un 19 de Gener. 

* Encunyo el terme ‘filo-Daeshi’ per a referir-me a les actituds de part de la població sunnita de l’Orient Mitjà (inclosos governs) que mostren certa simpatia, alineació, o simple conveniència amb l’ascens de l’Estat Islàmic de l’Iraq i Síria (DAESH en àrab). 

 

Publicat a Wallstreet.cat el 30 de Gener de 2015