Entre 90 i 150 siríacs van ser segrestats per l’Estat Islàmic (EI) el passat dilluns 23 de Febrer a la regió siriana de Hassakah, a la vora del riu Khabour. L’EI ha atacat aquesta àrea amb forta presència de cristians orientals des dels afores, perseguint els seus homes i dones, eliminant qualsevol bri d’oposició des de Raqqa fins a Mosul, a l’Iraq.

El poble siríac s’estén des del nord-est de Síria fins a les planes de Niníva, a l’Iraq, i es consideren els hereus del que fora el poderós Imperi Assiri. Fa més d’un mil·lenni que caigué quan l’exèrcit Babiloni va envair, precisament, la ciutat de Niniva. Nestorians, caldeus, siríacs, arameus, i un llarg etcètera de comunitats cristianes orientals es veuen a les portes d’una segona caiguda de Niníva a les mans de l’Estat Islàmic. A l’Iraq, la presència de cristians, especialment caldeus, ha caigut en un 70 % des de la invasió americana. A Síria, la presència de siríacs a Hassakah no arriba ni als 5.000 en l’actualitat.

L’atac del passat dilluns sembla respondre, a escala tàctica, a un intent de forçar les YPG (forces kurdes de Síria) a desviar la seva intenció de Tal Hamis. Actualment hi mantenen combats amb l’EI, i aquests atacs busquen empènyer encara més cap a l’est, a la vora del riu Khabour.

L’arquebisbe catòlic de Hassakah, Jacques Behnan Hindo, es va sumar a la crida de milions de cristians orientals en veure la seva terra atacada, però, sens dubte, per l’enorme impotència davant la passivitat de la comunitat cristiana internacional. “Sutoro”, les forces paramilitars que defensen els enclavaments cristians al nord-est de Síria, es conjuren perno posar l’altra galta davant els atacs de l’EI, i no repetir la història que va seguir del genocidi siríac (Sayfo) i de la invasió americana de l’Iraq el 2003.

El cop següent per als cristians orientals ens va arribar pocs dies després. L’Estat Islàmic, entenent que els pobles i les creences no desapareixen per molt que es mati o s’atemoreixi la seva gent, va assetjar el museu de Mosul i hi va destruir, entre altres coses, el famós brau alat de l’antic Imperi Assiri. L’eradicació de qualsevol llegat (encara que siguin rèpliques), presència, o ànima de les comunitats cristianes a la regió, és, sens dubte, el pas més lògic després d’intentar exterminar-les físicament. Estem davant d’un genocidi que pretén destruir una memòria vivent i compartida, i la seva gent que l’alimenta. És una flama que en moltes ocasions s’ha vist minvada per la intolerància d’uns i el menyspreu d’altres, però que ara es veu amenaçada per un dels temporals més grans que mai ha patit la regió.

Un amic sirià d’Alep, ara refugiat a Beirut, em comentava l’altre dia: “ara és el moment en què les forces internacionals treguin a tots els cristians de Síria i de l’Iraq i ens portin a Europa, on estiguem segurs”. Lamento haver discrepat del meu apreciat amic, fins i tot haver-m’hi enfadat. És, precisament aquesta idea, l’objectiu final: l’objectiu d’escenificar l’autèntica lluita de civilitzacions i l’oportunitat clau per a reconstruir, sense peces que no encaixen, el taulell religiós i ètnic del Llevant. Serà el pla de l’Estat Islàmic, o d’altres poders internacionals i regionals (deixo les meves sospites a l’aire). No pot ser el nostre pla.

La súplica de les comunitats cristianes de l’Orient Mitjà, tant llevantines com orientals, és un avís per a navegants. Les actuals pràctiques intimidatòries i violentes que pateixen portaran a aquestes ancestrals comunitats al més trist dels destins: l’èxode o l’expulsió totals. Tal com va passar amb tants i tants Armenis i com tantes i tantes comunitats que feien de Síria, fins no fa gaire, un dels mosaics més valuosos del planeta.

Publicat a Wallstreet.cat el 3 de Març de 2015