Des del dijous 26 de Març, després d’obtenir l’aprovació del Consell de Cooperació del Golf (CCG) amb l’excepció d’Oman, l’Aràbia Saudita ha iniciat una campanya aèria sobre el territori controlat pels Houthis del Iemen. Hores després de l’inici de la campanya, la monarquia saudita va anunciar que Egipte, el Marroc i el Pakistan se sumaven als moviments militars conjunts per a aturar l’expansió Houthi cap al sud del país i per a restaurar el «legítim»govern del Iemen sota l’autoritat del president Abed Rabbo Mansour Hadi.

De sobte, com si d’un esprai multiusos es tractés, l’argument clàssic de “Xiïtes vs Sunnites” va començar a impregnar les lents de molts observadors, com anteriorment ho feu al Líban, a l’Iraq, al Bahrain o a Síria. Arriba un punt en què costa sorprendre’s: un dels efectes més perversos del colonialisme a la regió és la creació d’un imaginari en què només hi floten un grapat d’idees poc definides sobre els diversos grups socials, religiosos i polítics de la regió, que ràpidament s’arxiven en les –ara sí– definides categories de “Sunnisme’ i ‘Xiisme”.

Curiós, ja que si se li preguntés a un xiïta iranià ortodox, amb prou feines consideraria els alauites de Síria o els zaidites (la branca del xiisme en la que creuen els Houthis) del Iemen un compartiment del seu propi calaix.

Però tampoc ens enganyem, les coses des de Riyadh es veuen diferent. Al nord, la Guàrdia Revolucionària de l’Iran assisteix al govern xiïta de l’Iraq en la seva lluita contra l’extremisme sunnita de l’Estat Islàmic. Al nord-oest, la Guàrdia Revolucionària de l’Iran assisteix al govern alauita comandat per Bashar al-Assad en contra d’una miscel·lània de grups rebels sunnites, a més d’al-Qaeda a Síria i a l’Estat Islàmic. A més, els xiïtes del Hezbollah libanès lluiten juntament amb al-Assad, com també ho fan alguns xiïtes de l’Afganistan que s’han sumat a la causa. A l’est, al Bahrain, encara persisteixen els records de com el CCG va esclafar l’aixecament de part de la majoria xiïta del país per a demanar igualtat de llibertats civils i polítiques. Això sense oblidar les províncies més orientals de l’Aràbia Saudita, de majoria xiïta, i on es concentra la major part de l’activitat petrolífera del país. I al sud, al Iemen, tot sembla apuntar que l’Iran ha estat donant suport militar a l’aixecament dels Houthis amb la intenció d’establir-hi un “proxy” porta per porta. Sunnites i xiïtes, doncs, semblen en guerra permanent a l’Iraq, a Síria, ara al Iemen, i en permanent tensió i polarització al Líban, on Saad Hariri ha elogiat la “valenta i sabia” decisió saudita mentre Hezbollah l’ha titllat “d’aventura temerària”.

Però no ens deixem endur tant ràpidament, si se’m permet l’anglicisme, pel ‘chessboard-like argument’. Una intervenció saudita al Iemen significa molt més que evitar l’expansió dels Houthis i l’àrea d’influència iraniana a la regió. L’Aràbia Saudita, sens dubte, porta temps efectuant una política regional agressiva: des de la repressió al Bahrain fins a la incansable lluita en contra del govern d’al-Assad a Síria. El nou monarca, Salman bin Abdul-Aziz al-Saud, busca amb aquesta intervenció reafirmar el lideratge i preponderància del seu país a nivell regional (després de no obtenir a Síria el resultat esperat), però també fer front a les històricament constants divisions i tensions al país wahhabita.

Argumentava per a un article a la School of Oriental and African Studies de Londres el següent:

 But as al-Rasheed (2013) suggests, a ‘Saudi national identity cannot be fully celebrated on National Day’. Is it about a pact between the Wahhabi religious establishment and the House of al-Saud? Or is it an amalgam of traditionalism, religiosity and, last but not least, full commitment to capitalism? Amid the apparent tension between local loyalties, transcendental identities and global affiliations, the challenge for the national elite is to conceive a distinct Saudi identity that would balance among ‘such essentially organic complexities’ (Taeker 2002, p.215).

La pugna entre els sectors més liberals de la societat saudita, amb les seves demandes de més llibertat personal i política, i els sectors que demanden més Islamització i una política regional agressiva, obliga al monarca saudita a desviar el focus cap enfora el màxim de temps possible. Les revoltes àrabs, per si no n’hi havia prou, han intensificat el xoc entre grups i corrents salafistes, els cada cop més potents grups jihadistes com l’Estat Islàmic, i l’autoritarisme d’al-Sisi a Egipte o Bashar al-Assad a Síria.

Amb l’inici d’una guerra en contra de l’expansió iraniana al Iemen (així ho descriu el discurs oficialista saudita), no pot haver-hi espai per a la discrepància, només per a la traïció. De sobte, les tensions entre liberals i islamistes, entre la monarquia i els Germans Musulmans, s’atenuen. De sobte, “la nació” resta unida per a assumir el deure de tot bon musulmà: purificar la religió de les desviacions, o Xiisme.

Sens dubte, una campanya militar al Iemen és l’escenari que la monarquia estava desitjant. No cal mencionar com n’està de decepcionada part de la seva població al veure que el règim saudita ha estat incapaç de fer caure Bashar al-Assad; de veure com els iranians mantenen negociacions amb els Estats Units sobre el seu programa nuclear; de veure com les milícies xiïtes campen per l’Iraq. Així, una intervenció al Iemen nodreix la monarquia wahhabita: cura les seves ferides, blinda les seves esquerdes, i els alimenta a base de nacionalisme exultant.

L’avançament militar dels Houthis en els últims anys difícilment s’explica sense l’entrenament militar i subministrament que l’Iran els ha proporcionat. El discurs oficial saudita s’oblida, no obstant, de mencionar com de poc s’ha respectat el ‘legítim’ govern de Síria, i de com l’estratègia de legitimar la Jihad contra ‘l’enemic extern’ ha permès a la monarquia saudita mantenir-se fora de la diana.

No atacaran a la mà que els dóna de menjar, oi? I menys si considerem que atacar als Houthis significa, “col·lateralment”, enfortir la posició d’al-Qaeda a Aràbia, una de les seves branques més potents i organitzades.

Però l’avançament Houthi al Iemen no s’hauria de llegir només en clau saudita, sinó també local. Des de la frontera amb l’Aràbia Saudita, passant per ‘Amran, cap a Sanaa i fins a les províncies de Hudayda i Idd, l’aixecament Houthi esdevé un intent per a renegociar el règim polític del Iemen. Usant el llenguatge de la Ciència Política, un règim polític és el sistema de normes i procediments pel qual el poder es troba distribuït entre i a través de les diverses institucions polítiques i socials, formals i informals. Així, de la mateixa manera que estem davant d’un conflicte parcialment sectari, estem davant d’un conflicte parcialment institucional, polític i social. A través de l’aixecament armat, la maniobra política emmarcada en el present escenari regional, i l’enfortiment de la crida revolucionària, els Houthis semblen voler re-escriure el règim polític del Iemen.

Amb l’Iran més preocupat de consolidar el bon clima de les negociacions amb els Estats Units i de blindar els seus interessos a Síria i a l’Iraq, caldrà veure fins a quin punt el bumerang llançat per la monarquia saudita pot colpejar l’objectiu i retornar, suau i esmorteït, a les mans del llançador.