L’any 1998, sent doctorand per a la Glasgow Caledonian University, escrivia el següent  a una de la pàgines introductòries: “Aquesta tesi doctoral verifica que no hi ha lleis immutables a l’Islam (…) Només la fe és immutable”. Uns 15 anys més tard, assumiria la presidència del país que el va veure néixer, i el passat dijous 2 d’Abril va tornar a deixar palesa la seva màxima: pragmatisme en els mitjans, fermesa en les conviccions. Home d’ideals revolucionaris, l’ortodòxia mai ha sigut la seva millor amiga.

Per tots els pobles i ciutats, la gent es va llançar al carrer, els conductors feien sonar el clàxon mentre els co-pilots onejaven banderes, cantaven i cridaven. Era un dia històric: la diplomàcia semblava haver prevalgut per sobre de l’odi i dècades de mútua desconfiança.

Dijous passat, a Lausana, Hassan Rouhani va arribar a un acord amb els Estats Units d’Amèrica per a suspendre l’enriquiment d’urani (element necessari per a obtenir una arma amb capacitats nuclears), el desmantellament de les instal·lacions nuclears del país (especialment Fordow i Arak), i sotmetre’s a estricte control per part de la International Atomic Energy Agency (IAEA), a canvi de la cancel·lació de les sancions econòmiques i financeres imposades sobre l’Iran. No obstant això, l’acord només serà efectiu pels pròxims 15 anys i no destruirà completament les capacitats de l’Iran per a generar armament nuclear. Així, en una altra important concessió a l’Iran, l’anomenat grup P5-1 (EEUU, França, GB, Rússia, Xina i Alemanya), va decidir adoptar una nova resolució al Consell de Seguretat de les Nacions Unides que reconeixerà el dret de l’Iran a enriquir urani.

A pesar d’aquest històric acord, que deixa enrere l’època de les “tensions nuclears” amb l’Iran d’Ahmadinejad i dècades de constrenyiment econòmic i demonització internacional, no ha caigut en gràcia arreu de la regió.

Des de Riyadh, l’acord nuclear amb Teheran té dos significats de gran envergadura: l’Iran tindrà la possibilitat de fer revifar la seva economia gràcies a l’aixecament de les sancions, alhora que seguirà tenint la capacitat de fabricar armes nuclears tal i com he  puntualitzat anteriorment. Sens dubte, les capacitats dissuasives de les armes nuclears són clau a l’hora de blindar-se davant els propis enemics i enfortir la presència i influència regional, elements que l’Aràbia Saudita veu amb molta preocupació. Juntament amb una política regional agressiva durant l’últim llustre (Síria, Bahrain o el Iemen en són alguns dels exemples), oficials saudites han manifestat la predisposició del país a obtenir capacitats nuclears dissuasòries en el mitjà i llarg termini com a resposta directa a l’increment de la presència iraniana a la regió i la creixent desconfiança amb els Estats Units.

Per la seva banda, Israel no podia faltar a la pel·lícula. Les paraules del Primer Ministre Benjamin Netanyahu després de conèixer-se l’acord exigien el reconeixement del dret d’Israel a existir, subratllaven el fet que la infraestructura nuclear de l’Iran no es veu completament desmantellada – esdevenint una “amenaça existencial” per al seu país –  alhora que criticaven l’augment de la seva influència regional i l’actitud permissiva del President Obama. “Amenaça existencial”, val a dir, que no deu haver existit fins al moment per a la resta de països de la regió a pesar del monopoli israelià sobre les armes nuclears, tot posseint un arsenal de més de 200 caps nuclears que sembla estar totalment exclòs del monitoratge de les autoritats internacionals.

Font: www.zapiro.com

Font: zapiro.com

Però el més rellevant de tot no són les bombes en si, sinó el seu efecte sobre el “balance of power” de la regió. La capacitat d’Israel d’intimidar, dissuadir i constrènyer poderosos estats regionals com l’Iran no sembla ja inqüestionable. I no fer-ho envers l’Iran, vol dir no poder fer-ho totalment envers Hezbollah.

El “rapprochement” entre l’Iran i els Estats Units sembla cada dia més sòlid. A les negociacions sobre el programa nuclear s’ha de sumar la incipient col·laboració a l’Iraq i a Síria en la lluita contra l’Estat Islàmic. Si bé l’Iran no forma part de la coalició liderada pels Estats Units, ambdós països semblen convergir en interessos i alguns punts de les respectives agendes. El Secretari d’Estat, John Kerry, va afirmar recentment que el paper que l’Iran pot jugar en la lluita contra l’Estat Islàmic a l’Iraq pot esdevenir “positiu”, com així va resultar en el suport que les forces iranianes van brindar a les Forces Armades de l’Iraq durant l’ofensiva sobre Tikrit la passada setmana. A Síria, la involucració de la Guàrdia Republicana a operacions definides com actes de “contraterrorisme” i les demandes per a dissenyar un esquema de diàleg polític on Iran, Rússia i Assad tinguin presència, configuren una agenda que sembla haver prevalgut per sobre de les demandes de canvi de règim de països com Turquia i altres tradicionals aliats dels Estats Units.

Amb Qatar i els Germans Musulmans fora d’òrbita, i Turquia cada vegada més escorada a l’extrem, el taulell derivat de l’anomenada “Primavera Àrab” sembla haver-se esquerdat del tot. Moltes són les veus que ara apunten a un taulell amb dos reis i molts peons. Amb raó?

Que continuï la partida. 

 

Anuncios