L’any 1998, sent doctorand per a la Glasgow Caledonian University, escrivia el següent  a una de la pàgines introductòries: «Aquesta tesi doctoral verifica que no hi ha lleis immutables a l’Islam (…) Només la fe és immutable». Uns 15 anys més tard, assumiria la presidència del país que el va veure néixer, i el passat dijous 2 d’Abril va tornar a deixar palesa la seva màxima: pragmatisme en els mitjans, fermesa en les conviccions. Home d’ideals revolucionaris, l’ortodòxia mai ha sigut la seva millor amiga.

Per tots els pobles i ciutats, la gent es va llançar al carrer, els conductors feien sonar el clàxon mentre els co-pilots onejaven banderes, cantaven i cridaven. Era un dia històric: la diplomàcia semblava haver prevalgut per sobre de l’odi i dècades de mútua desconfiança.

Dijous passat, a Lausana, Hassan Rouhani va arribar a un acord amb els Estats Units d’Amèrica per a suspendre l’enriquiment d’urani (element necessari per a obtenir una arma amb capacitats nuclears), el desmantellament de les instal·lacions nuclears del país (especialment Fordow i Arak), i sotmetre’s a estricte control per part de la International Atomic Energy Agency (IAEA), a canvi de la cancel·lació de les sancions econòmiques i financeres imposades sobre l’Iran. No obstant això, l’acord només serà efectiu pels pròxims 15 anys i no destruirà completament les capacitats de l’Iran per a generar armament nuclear. Així, en una altra important concessió a l’Iran, l’anomenat grup P5-1 (EEUU, França, GB, Rússia, Xina i Alemanya), va decidir adoptar una nova resolució al Consell de Seguretat de les Nacions Unides que reconeixerà el dret de l’Iran a enriquir urani.

A pesar d’aquest històric acord, que deixa enrere l’època de les «tensions nuclears» amb l’Iran d’Ahmadinejad i dècades de constrenyiment econòmic i demonització internacional, no ha caigut en gràcia arreu de la regió.

Des de Riyadh, l’acord nuclear amb Teheran té dos significats de gran envergadura: l’Iran tindrà la possibilitat de fer revifar la seva economia gràcies a l’aixecament de les sancions, alhora que seguirà tenint la capacitat de fabricar armes nuclears tal i com he  puntualitzat anteriorment. Sens dubte, les capacitats dissuasives de les armes nuclears són clau a l’hora de blindar-se davant els propis enemics i enfortir la presència i influència regional, elements que l’Aràbia Saudita veu amb molta preocupació. Juntament amb una política regional agressiva durant l’últim llustre (Síria, Bahrain o el Iemen en són alguns dels exemples), oficials saudites han manifestat la predisposició del país a obtenir capacitats nuclears dissuasòries en el mitjà i llarg termini com a resposta directa a l’increment de la presència iraniana a la regió i la creixent desconfiança amb els Estats Units.

Per la seva banda, Israel no podia faltar a la pel·lícula. Les paraules del Primer Ministre Benjamin Netanyahu després de conèixer-se l’acord exigien el reconeixement del dret d’Israel a existir, subratllaven el fet que la infraestructura nuclear de l’Iran no es veu completament desmantellada – esdevenint una «amenaça existencial» per al seu país –  alhora que criticaven l’augment de la seva influència regional i l’actitud permissiva del President Obama. «Amenaça existencial», val a dir, que no deu haver existit fins al moment per a la resta de països de la regió a pesar del monopoli israelià sobre les armes nuclears, tot posseint un arsenal de més de 200 caps nuclears que sembla estar totalment exclòs del monitoratge de les autoritats internacionals.

Però el més rellevant de tot no són les bombes en si, sinó el seu efecte sobre el «balance of power» de la regió. La capacitat d’Israel d’intimidar, dissuadir i constrènyer poderosos estats regionals com l’Iran no sembla ja inqüestionable. I no fer-ho envers l’Iran, vol dir no poder fer-ho totalment envers Hezbollah.

El «rapprochement» entre l’Iran i els Estats Units sembla cada dia més sòlid. A les negociacions sobre el programa nuclear s’ha de sumar la incipient col·laboració a l’Iraq i a Síria en la lluita contra l’Estat Islàmic. Si bé l’Iran no forma part de la coalició liderada pels Estats Units, ambdós països semblen convergir en interessos i alguns punts de les respectives agendes. El Secretari d’Estat, John Kerry, va afirmar recentment que el paper que l’Iran pot jugar en la lluita contra l’Estat Islàmic a l’Iraq pot esdevenir «positiu», com així va resultar en el suport que les forces iranianes van brindar a les Forces Armades de l’Iraq durant l’ofensiva sobre Tikrit la passada setmana. A Síria, la involucració de la Guàrdia Republicana a operacions definides com actes de «contraterrorisme» i les demandes per a dissenyar un esquema de diàleg polític on Iran, Rússia i Assad tinguin presència, configuren una agenda que sembla haver prevalgut per sobre de les demandes de canvi de règim de països com Turquia i altres tradicionals aliats dels Estats Units.

Amb Qatar i els Germans Musulmans fora d’òrbita, i Turquia cada vegada més escorada a l’extrem, el taulell derivat de l’anomenada «Primavera Àrab» sembla haver-se esquerdat del tot. Moltes són les veus que ara apunten a un taulell amb dos reis i molts peons. Amb raó?

Que continuï la partida.