Les camionetes anaven plenes de neveres, aires condicionats, ordinadors, impressores i tot tipus de mobiliari. Tot amuntegat. Un jove milicià anava muntat en una bicicleta vermella, i acompanyant la polseguera que aixecava la filera de vehicles cridava alegrement: «Sempre havia somiat en tenir una bicicleta com aquesta quan era petit!»

El passat 1 d’Abril, la ciutat iraquiana de Tikrit va ser «alliberada» de l’Estat Islàmic (EI)    per una coalició formada per les Forces Armades de l’Iraq, una plètora de milícies xiïtes, i forces iranianes infiltrades, sense menystenir la campanya de bombardejos dels Estats Units en contra de l’EI.

L’Estat Islàmic havia portat l’horror i la violència als carrers de Tikrit. Equips forenses iraquians acaben d’exhumar unes 12 fosses comuns a Camp Speicher, una antiga base dels Estats Units. Allà, l’EI hauria matat a més de 1.700 soldats iraquians el Juny passat. Uns 9 mesos més tard, aquest horror semblava haver-se acabat per sempre.

Però l’operació per a recuperar el control de Tikrit no es va anomenar «la venjança» aleatòriament. Dos dies després, Ahmed Abdul-Jabbar Al-Karim, líder del Consell de la província de Salah al-Din, la capital de la qual és Tikrit, abandonava el seu càrrec.

El motiu: les execucions massives i el generalitzat saqueig al que les milícies Al-Hashid al-Shaabi (Forces de Mobilització Popular) havien sotmès a la població de Tikrit. Centenars de cases han sigut cremades, així com incomptables oficines i edificis públics saquejats de dalt a baix. «La venjança» ha acabat sent un reflexe de moltes de les pràctiques de l’Estat Islàmic.

El saqueig és un fenomen molt freqüent en els escenaris de guerra i conflicte. Els debats sobre els seus causants i explicacions són amplis i profunds: des d’explicacions basades en la «greed theory» (maximització de beneficis en un escenari canviant), fins a anàlisis que subratllen exclusivament el seu caràcter criminal enmig de «l’estat de natura». No obstant, vaig argumentar el següent per a la School of Oriental and African Studies (SOAS) de Londres envers els saquejos massius, en aquell cas, a Síria:

The nature and motivations of looting and criminal activities during civil war become blurry as economic predation, survival and political confrontation merge together. In order to better comprehend this nature, it is essential to take into account the particular political dynamics and clandestine relationships (Auyero 2007) that these activities create. As Auyero (Ibid, p.32) suggests, the outburst of these activities in periods of disturbance create a gray area in which ‘the activities of those perpetrating violence and those who presumably seek to control them coalesce’. In such a scenario, the boundaries between state agents, party activists, criminals and the police become permeable whilst allowing the emergence of ‘clandestine connections between political actors’ (Ibid, p.37). The existence of a gray zone of politics reveals that everyday life, party politics and collective violence are areas that intersect and converge (Ibid, p.157), invalidating any de-politicised account of looting and criminal actions.

Així, el fenomen del saqueig és consubstancial a la pròpia conducta de guerra, pel que es troba emmarcat, entrellaçat, i condicionat pel nivell de fragmentació entre actors polítics, els existents punts de conflicte, la trajectòria històrica, i els patrons regionals que un determinat conflicte pugui presentar.

Enmig dels espirals de violència propagats per l’Estat Islàmic i determinades milícies xiïtes, l’Iraq té una important batalla per endavant: recuperar el suport i mobilització dels sunnites moderats i els líders tribals. Amb Tikrit mig en ruïnes i atemorides per l’avançament de les milícies xiïtes, les tribus sunnites desconfien avui més que mai de Bagdad. Però tal i com van demostrar durant l’ocupació americana de l’Iraq en la seva batalla en contra d’Al-Qaeda, les tribus locals són un pilar clau en la lluita contra el radicalisme, el control territorial, i per a restaurar la governança a tots els nivells.

Amb la batalla de Tikrit finalitzada, la província d’Anbar, el cor tribal de l’Iraq, sembla el pròxim escenari per a una ofensiva contra el domini de l’Estat Islàmic. Si és així, el govern de l’Iraq tindrà una oportunitat d’or per a demostrar la seva predisposició a enfortir i protegir les tribus sunnites així com ha fet amb les milícies xiïtes en contra l’EI. De fet, l’actitud sectària de Bagdad fins al moment ha fomentat que gran part de les tribus i població sunnita veiessin l’Estat Islàmic com un possible soci en la lluita contra el despotisme, en aquell moment, del govern de Nuri al-Maliki (el cas de Mossul ha estat, sens dubte, el més rellevant).

Per desgràcia, esperar que les Forces de Mobilització Popular abandonin Tikrit i permetin a la ciutat recuperar la seva normalitat social i política és quelcom difícil d’imaginar, el que només atorgarà més intensitat als odis entrecreuats existents entre les diverses comunitats de l’Iraq. Després de la derrota a Tikrit, l’Estat Islàmic veu Mossul com una de les seves últimes grans fortaleses a l’Iraq, pel que es preveu més reclutament, mobilització popular i, òbviament, violència.

La reconciliació política entre les diverses faccions a l’Iraq és clau en les batalles que estan per venir; la mobilització de les tribus sunnites de l’Iraq en contra de l’EI, i la moderació de les diverses milícies xiïtes, són elements essencials per a la victòria. I la pilota està a la teulada del govern central de Bagdad.