Permeteu-me començar aquestes línies amb una dada. DemocracyNow! (@democracynow), noticiari americà independent de caire progressista, va cobrir Yarmouk en 5 ocasions entre el 2011 i l’abril del 2015. Des del passat 2 d’abril, el mateix mitjà ja ha informat de la situació sobre el terreny en més de 5 ocasions.

I és que després de prop de dos anys de bloqueig i setge comandat per les forces de Bashar al-Assad sobre Yarmouk; després de la destrucció de prop del 70% del camp a causa dels bombardejos constants; després d’hores, i dies, i mesos de penúries i misèria que ha portat a molts refugiats a la mort més indigne…el món de sobte para atenció quan ressona el següent titular: “Avui, dijous 2 d’Abril, l’Estat Islàmic acaba d’apoderar-se del camp de refugiats palestins de Yarmouk”.

Font: @PetoLucem

Font: @PetoLucem

Els enfrontaments varen començar tot just entrat l’1 d’Abril, quan l’Estat Islàmic va llençar una ofensiva sobre el camp per segona vegada en el que portem d’any. Dins de Yarmouk, la milícia palestina Aknaf Bait al-Maqdis, la més forta i important de Yarmouk, va intentar sense èxit evitar que l’EI s’establís al camp. A les afores, un episodi més de les tensions intra-rebels que han caracteritzar la Guerra Civil a Síria en els últims anys. Jaish al-Islam, una de les principals forces rebels operatives a Síria i que de manera més efectiva havia evitat que l’EI controlés els barris perifèrics de Yarmouk (tret de Hajar al-Aswad), va emetre un comunicat acusant a la filial d’al-Qaeda a Síria (Jabhat al-Nusra) de col·laborar amb l’EI en la seva  ofensiva sobre Yarmouk. Jabhat al-Nusra no va permetre que batallons del Jaish al-Islam creuessin els seus “checkpoints”, instal·lats prop de la línia del front, facilitant, així, els moviments de l’EI dins de Yarmouk.

De la mateixa manera, un alt càrrec de l’Aknaf Beit al-Maqdis, va afirmar davant les càmeres del canal palestí Al-Quds sentir-se traït per Jabhat al-Nusra (que havia promès no permetre cap incursió de l’EI fins del camp) i també per vàries faccions palestines que han acabat acceptant l’entrada de l’Estat Islàmic.

Tot i controlar el barri de Hajar al-Aswad, al sud de Yarmouk, durant els últims 6 mesos, l’Estat Islàmic mai s’havia percebut com una amenaça en contra dels grups rebels que controlaven el camp fins al moment. No obstant, a Hajar al-Aswad, l’EI havia estat oferint diner, menjar, armes i altres recursos al seus residents, desesperats per no haver sigut ajudats per cap dels contendents en els últims anys. Si a això li sumem que la majoria dels 600 efectius que l’Estat Islàmic va emplear per a atacar Yarmouk eren residents que prèviament havien format part d’altres milícies, no és d’extranyar que l’EI partís des d’una posició avantatjosa. El radicalisme és, sens dubte, un bon amic de la desesperació.

Font: Middle East Eye

Font: Middle East Eye

Després que l’Estat Islàmic s’apoderés de la major part del camp, entre 2000 i 4000 residents han abandonat Yarmouk buscant refugi als pobles propers de Yalda o Babila, on Assad i les forces rebels mantenen un alto al foc. Per si no n’hi havia prou l’EI, fidels al seu estil de governança, ha començat a posar en pràctica la seva eina de terror més coneguda: les decapitacions públiques.

Les afores de Damasc, on se situa el camp de refugiats de Yarmouk, són de gran valor estratègic i simbòlic per a l’Estat Islàmic. No cal dir que, controlar un espai a 10 minuts en cotxe del centre de Damasc, és d’un valor incalculable a efectes militars. Mantenir la seva presència a Yarmouk suposaria per a l’Estat Islàmic l’enèsima oportunitat per a reclutar nous jihadistes, especialment d’aquelles faccions que poden considerar que el grup liderat per al-Baghdadi és l’única alternativa “efectiva” en contra del govern d’al-Assad. En un escenari marcat per les tensions i lluites entre forces rebels i la brutalitat d’al-Assad, l’EI pot buscar explotar el segment més alienat de la població resident a Yarmouk.

L’entrada de l’Estat Islàmic a Yarmouk és només l’últim episodi de la profecia auto-complerta de Bashar al-Assad. Després d’assetjar Yarmouk des del 2013, l’arribada de l’EI permet a Assad postular-se com el defensor i salvador de la causa palestina iniciant una campanya en contra dels jihadistes i donant refugi als desplaçats als barris  propers sota el seu control. Com per art de màgia, els bombardejos constants desapareixeran de l’imaginari col·lectiu i només ens quedarà centrar-nos en una cosa: la necessitat de posar-nos en les mans de Bashar al-Assad per a acabar amb les atrocitats de l’Estat Islàmic.

Però la mentalitat que acompanya el règim sirià i bona part de l’opinió pública que el secunda és perversa, però intel·ligent. És de sobres conegut que els avanços de l’Estat Islàmic són una gran notícia per a Assad: el permeten postular-se com l’única opció factible per a derrotar l’autoproclamat califat, tot marginalitzant i portant al radicalisme a la miscel·lània de grups rebels. Oblidem-nos, doncs, de la paraula revolució: això és una guerra civil, i els seus actors juguen com a tal.

Font: Al-Araby

Font: Al-Araby. Un bon de fam, un barril llançat per Assad, i una espasa de l’EI. Aquest és l’escenari de “la Tragèdia de Yarmouk”.

Assad ha tingut fins al moment la capacitat de destrossar Yarmouk de dalt a baix. Després de mesos i mesos de desgastar a la seva població i radicalitzar les seves milícies, ara també ha obtingut el pretext. I és que en l’imaginari del nacionalista sirià favorable al govern d’al-Assad, els palestins de Yarmouk han traït la mà que els ha acaronat durant tant de temps. Bashar al-Assad i els seus no perdonaran que la majoria dels grups armats formats a Yarmouk des de l’inici de la guerra s’hagin postulat en la seva contra; que Hamas, i la seva milícia afí a Yarmouk (Aknaf Bait al-Maqdis), hagin oblidat els esforços (retòrics, i també armamentístics) de Damasc per a enaltir l’honorable causa Palestina. En el seu imaginari, els bombardejos, l’artilleria, i l’estat de setge és el preu a pagar per la deslleialtat, a pesar del suport que gaudeix d’algunes milícies com ara el Front Popular per a l’ Alliberació de Palestina.

I entre el foc d’artilleria, els bombardejos, i les decapitacions, la situació humanitària a Yarmouk és un extracte del que es viu a la major part de Síria. Franctiradors a qualsevol terrat que encara s’aguanti de peu, tirotejos i metralla arreu; milers i milers de morts, desplaçats, i exiliats. Condicions de vida indignes, fruit del cantó més fastigós de la política.

Escrivia el venerat Gibran Khalil Gibran a l’edat de 29 anys en una de les seves cartes a Mary Haskell:

Pobra Síria! Els seus fills no som més que poetes. I tot i que cantem com àngels a prop de la seva orella, ella no vol escoltar. Pobra Síria!

Dècades més tard, ja no queden àngels a Síria.

“I should hate you                                                                                                    But I guess I love you                                                                                         You’ve got me in between                                                                                   The devil and the deep blue sea”

PD: Jabhat al-Nusra, per cert, aplaudit pel seu paper en la recent captura d’Idlib (al-Monitor fins i tot va considerar que mereixia l’apel·latiu “liberation”) ara sorprèn a l’opinió pública occidental convertint-se en aliat clau de l’Estat Islàmic a Yarmouk. Quan considerem al-Qaeda mainstream (recordeu el “moderate rebels” ?), els encoratgem, i aplaudim els seus guanys, passen coses com aquesta. 

Anuncios