Avui és 24 d’Abril del 2015. Avui fa 100 anys de l’inici de les matances d’armenis i altres minories cristianes al sud d’Anatolia a mans del nacionalisme turc. Avui és un dia per a la memòria i el record, però també per a la dignitat.

En un moment històric on “sectarisme” i “guerra civil” són termes intrínsics de l’Orient Mitjà (i del Llevant en concret), el model de l’Imperi Otomà és recordat amb molta nostàlgia. Els èxits de la Constantinoble otomana es basaven en la tolerància ètnica i religiosa. La immensa majoria dels alts càrrecs funcionarials otomans no eren de ètnia turca, sinó cristians o jueus conversos. Mentre totes les capitals d’Europa estaven en flames repletes d’heretges, enlloc es podien practicar les religions més lliurement que a terres otomanes. La palatina erosió d’aquesta tolerància i el seu resultat és de sobre conegut. La marejada nacionalista turca del segle XIX i la caiguda de l’Imperi Otomà van propiciar que ciutats com Estambul, temps ençà espai inspirador per a totes les ètnies i orígens, sigui avui dia una ciutat mono-ètnica. 99% turca.

Un inventari incomplert de les esglésies armenies actives, compilat pel Patriarcat armeni de Constantinoble l’any 1914 (just abans del genocidi), registrava 210 monestirs armenis, 700 esglésies monàstiques, i 1.639 esglésies parroquials (un total de 2.549 edificis religiosos). Segons un estudi realitzat el 1974, dels 913 edificis dels que encara es coneixia el seu emplaçament, 464 havien desaparegut completament, 252 estaven en ruïnes, i només 197 seguien en condicions acceptables.

Una de les converses que narra William Dalrymple en el seu meravellós, i tristíssim de llegir avui dia, llibre “From the Holy Mountain” de l’any 1997, deixa palès la completa desaparició dels armenis de moltes de les ciutats de Turquia.

Queden armenis a Urfa?

-No – va contestar tot esbossant un ampli somriure que va ser adornat pel seu company amb un gest de degollar amb una pala.

-Varen marxar tots.

-On?

-A Israel – va comentar el primer home després d’una pausa, amb un enorme somriure a la cara.

-Jo creia que Israel era per als jueus – vaig comentar.

-Jueus, armenis…són el mateix

Font: Espressostalinist.com

Font: Espressostalinist.com

Les autoritats turques, doncs, no podien estar més satisfetes. Cada any desapareixien més esglésies armenies, i ja no quedaven noms en armeni als pobles de l’Anatòlia oriental. Com comenta Dalrymple, l’objectiu ha estat des del principi convertir la presència armènia a Turquia en un mite històric. Dia a dia, any rere any.

Aquest 2015, la commemoració del centenari del genocidi armeni compartirà protagonisme amb la celebració per part de l’Estat turc de la victòria a Gal·lípoli, on Mustafa Kemal “Atatürk” va evitar l’ocupació aliada del país. Centenars d’armenis també van lluitar aquella batalla vestint l’uniforme otomà. Algú espera qualsevol tipus de reconeixement o record oficial envers els armenis que lluitaren amb l’uniforme otomà? No ho crec.

Genocidi i exili són experiències concatenades, també pel poble armeni. Milers d’armenis varen poder escapar de la persecució turca i trobar protecció a Síria, la qual es va anar convertint al llarg dels anys en el refugi per excel·lència per als cristians de la regió: per als nestorians i caldeus expulsats de l’Iraq; per als ortodoxos assiris, i pels armenis expulsats de Turquia.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Església armènia dels 40 màrtirs, a Alep – Font: Armenian Weekly

Sens dubte, les matances havien canviat l’aspecte de ciutats com ara Alep: abans de la Primera Guerra Mundial, només hi havia constància de 300 famílies armènies a la ciutat. L’any 1943, el número d’armenis ja arribava als 400.000. Però, com és evident, els armenis no varen venir sols: els van seguir onades de refugiats assiris i d’ortodoxos grecs. El tsunami va convertir Alep en una autèntica arca de Noè, en un lloc d’asil segur per a les diverses comunitats cristianes que els turcs havien expulsat d’Anatòlia.

Font: Wikipedia

Armenis a Alep (1920) – Font: Wikipedia

Però l’arca s’ha enfonsat. Si els armenis sempre havien gaudit de protecció i status a Síria, ara tot ha canviat. Síria és avui un espai on la violència és la quotidianitat. El foc d’artilleria viatja davant dels ulls dels descendents d’aquells armenis que varen trobar refugi a Alep.

A Alep, les esglésies armènies han patit els atacs de l’Exèrcit Lliure Sirià. A Raqqa, l’Estat Islàmic va destrossar i calar foc l’Església catòlica armènia dels Màrtirs i va substituir la seva creu per la seva bandera. I per si no n’hi havia poc, no és descabellat pensar que centenars de jihadistes d’origen turc, descendents d’aquells que ja varen intentar destrossar el poble armeni l’any 1915, lluiten avui dia brandant la bandera negra d’al-Qaeda.

El març de l’any passat, de fet, al-Qaeda va atacar Kessab, un poble de majoria armènia de la província de Latakia. Residents segrestats, esglésies en flames, cementiris profanats. I tot gràcies, en part, a la permissivitat del govern turc envers la presència d’al-Qaeda a tocar de la seva frontera.

Per als armenis de Kessab, no hi ha dubte que la història és un cercle. L’any 1915, les forces otomanes presents a Síria ja van massacrar Kessab. L’actual situació només te un qualificatiu per al poble armeni: segon genocidi; segon exili. Anada i tornada.

Font: Amaa.com

Font: Amaa.com

L’any passat es va anunciar que es construirà un nou poble a les afores d’Erevan per a acollir a les famílies armènies desplaçades d’Alep per culpa de la guerra. El poble es dirà Nou Alep.

Hovig Ashijan, joier nascut a Alep d’origen armeni, comenta per a The Independent:

“Vaig venir a aquí (a Erevan) sense res. Un dia vaig veure els tancs davant de casa, mentre la gent del carrer cridava a la meva dona: ‘Espavileu, correu!’.” Ashijan és un dels aproximadament 15.000 sirians d’origen armeni que han marxat a Armènia des que el conflicte a Síria comencés l’any 2011.

“El meu pare sempre m’explicava com va fugir dels turcs i va arribar a Síria. M’explica com van matar als seus pares i familiars. El meu pare i la meva germanes foren els únics supervivents de tota la família”, comenta Ashijan. Un segle després, és el seu fill el que abandona Alep, la ciutat que va guarir les ferides de la seva família.

Escrivia T.E Lawrence a “Seven Pillars of Wisdom”:

Aleppo was a great city in Syria, but not of it, nor of Anatolia, nor of Mesopotamia. There the races, creeds, and tongues of the Ottoman Empire met and knew one another in a spirit of compromise.

Fou la diversitat el que va fer d’Alep una ciutat prospera, respectuosa, i oberta al món. Si Alep perd els seus armenis, els seus cristians i totes les seves minories ètniques, religioses i lingüístiques, ho perdrà tot. Alep, la ciutat calidoscopi.

Anuncios