26 de Juny del 1980, Damasc. El president Hafez al-Assad (pare de l’actual president Bashar al-Assad) passava per una de les crisis més grans que es recorden a la història de Síria. El país experimentava un aixecament d’escala nacional per part dels Germans Musulmans des de la dècada dels 70, quan al-Assad va proposar un esborrany constitucional en el que no designava l’Islam com a religió oficial a Síria. A pesar de renunciar a les seves aspiracions pel que fa a la Constitució del país, els islamistes seguien sentint-se fortament marginats políticament, socialment i econòmicament per l’elit alauita que flanquejava el Palau Presidencial de Damasc.

Aquell mateix dia, durant una recepció oficial a les afores del palau, una granada va ser llançada als peus d’al-Assad, que va reaccionar amb destresa per a patejar-la i que no explotés prop seu. Una segona granada va ser envestida per un dels guardes de seguretat, morint a causa de la subseqüent explosió. Comenta Patrick Seale en el seu Asad of Syria: The Struggle for the Middle East que la comunitat alauita de Síria va interpretar l’atac com una veritable declaració de guerra. Rifaat al-Assad, germà de l’aleshores president sirià i comandant de les Unitats paramilitars de Defensa, no ho va dubtar.

Al matí següent, 60 soldats sota el comandament de Rifaad al-Assad van ser enviats a les portes de la presó de Tadmur, aleshores repleta de presoners vinculats als Germans Musulmans acusats de ser una amenaça per al país. Dividits en esquadrons, se’ls va ordenar matar tots i cadascun dels presoners del lloc. Fins a 800 persones es calcula que podrien haver mort després de dues setmanes de violència desenfrenada.

La massacre comesa pels Germans Musulmans d’uns 80 cadets alauites a l’escola d’artilleria d’Alep un any abans tenia ja la seva venjança.

En menys de dos anys, la pugna entre Hafez al-Assad i els Germans Musulmans posaria fi a Hama. Al febrer del 1982, les Forces Armades sirianes van posar setge sobre la ciutat de Hama durant 27 dies per a contrarestar l’aixecament islamista en contra del govern de Hafez al-Assad. Més de 20.000 persones varen morir en el fet històric de més transcendència de la història de la Síria moderna.

Des de la dècada del 1980 fins a la del 2000, la presó de Tadmur es va convertir en l’infern de tot criminal o dissident polític a Síria.

Un 5 de maig de 1984 Bara Sarraj, per aquells temps estudiant de segon any d’enginyeria elèctrica va ser detingut pel Mokhabarat (policia secreta) sirià i traslladat a la presó de Tadmur. Un dels pocs supervivents que Tadmur ha contemplat, escriuria anys més tard en les seves cèlebres memòries titulades From Tadmor to Harvard:

 Language cannot describe it. Fear is the internal sensation when you physically feel your heart between your feet and not in your chest; fear is the look on people’s faces, and their darting eyes when the time for the torture sessions comes near.

Sarraj anomena la presó de Tadmur «La Simfonia de la Por».

Faraj Bayrakdar, poeta i periodista sirià, tenia 36 anys quan va ser detingut i enviat a Tadmur acusat de ser membre del Partit per a l’Acció Comunista. Bayrakdar va ser confinat 4 anys a Tadmur, 13 si comptem els anys que se’l va enviar a altres presons com ara la de Seydnaya. Per ell, Tadmor era «el regne de la mort i la bogeria». En un dels seus poemes, Ode to Sadness, escrit a Tadmur l’any 1992 Bayrakdar copsa la desolació dels sirians confinats:

Which spirit flutters this night in the sails of 

Infinite, or over its masts?

The sand grouse has passed into thought

God passes in sadness,

A distant woman passes,

Silence and meaning pass

And a sail already passed announcing

The journey on a rainy day

Un informe del 1999 escrit per antics presos de Tadmur va ser publicat a Ammesty International després de ser extret il·legalment de Síria. El seu relat de les tortures i de la por que es vivia és demolidor:

When death is a daily occurrence, lurking in torture, random beatings, eye-gouging, broken limbs and crushed fingers… [When] death stares you in the face and is only avoided by sheer chance…wouldn’t you welcome the merciful release of a bullet?

Des d’aleshores, la presó de Tadmur no semblava haver jugat un paper especial a Síria. Fins i tot, l’any 2001 Bashar al-Assad, president després de la mort del seu pare, va decidir tancar la presó. Aquesta però, es va reobrir l’any 2011 amb l’esclat de l’actual conflicte a Síria, confinant fins a 350 dissidents del règim.

Dimecres 20 de maig de 2015. L’Estat Islàmic aconsegueix penetrar les línies de l’Exèrcit Àrab Sirià i entra als carrers de Tadmur. Fins a 400 persones, segons la televisió estatal siriana SANA, han sigut assassinades entre dimecres i diumenge, la majoria dones i nens. Alguns dels homes i dones lleials a Bashar al-Assad són decapitats mentre l’Estat Islàmic ocupa l’aeroport, l’hospital,…i la presó. A l’horitzó, la possibilitat de veure onejant una bandera negra entre les ruïnes romanes de l’antiga ciutat de Palmira és un cop psicològic i moral directe al cor dels sirians. Palmira epitomitza la sociologia del Llevant: la grandesa dels enclaus comercials, no de les fronteres. 

Les recents victòries de l’Estat Islàmic a les afores orientals de la província de Homs signifiquen una seriosa amenaça per als bastions de Bashar al-Assad a Homs ciutat i Damasc. Les males notícies s’acumulen per al règim: la caiguda d’Idlib i Jisr al-Shughour, Palmira, la incapacitat de controlar el Qalamoun tot i la participació directe de Hezbollah, i el ja conegut i desolador setge permanent a Alep després de l’intent fracassat d’encerclar-la ciutat mesos enrere.

Amb la fi de la Guerra dels Balcans, la reconstrucció de l’antic pont de Mostar a Bòsnia i Hercegovina va significar simbòlicament la unió entre serbis, bòsnis i croats decidits a guarir les ferides del passat.

A Síria, la sang no es neteja: es gangrena.