Yarmouk: Between the Devil and the Deep Blue Sea

Permeteu-me començar aquestes línies amb una dada. DemocracyNow! (@democracynow), noticiari americà independent de caire progressista, va cobrir Yarmouk en 5 ocasions entre el 2011 i l’abril del 2015. Des del passat 2 d’abril, el mateix mitjà ja ha informat de la situació sobre el terreny en més de 5 ocasions.

I és que després de prop de dos anys de bloqueig i setge comandat per les forces de Bashar al-Assad sobre Yarmouk; després de la destrucció de prop del 70% del camp a causa dels bombardejos constants; després d’hores, i dies, i mesos de penúries i misèria que ha portat a molts refugiats a la mort més indigne…el món de sobte para atenció quan ressona el següent titular: “Avui, dijous 2 d’Abril, l’Estat Islàmic acaba d’apoderar-se del camp de refugiats palestins de Yarmouk”.

Font: @PetoLucem

Font: @PetoLucem

Els enfrontaments varen començar tot just entrat l’1 d’Abril, quan l’Estat Islàmic va llençar una ofensiva sobre el camp per segona vegada en el que portem d’any. Dins de Yarmouk, la milícia palestina Aknaf Bait al-Maqdis, la més forta i important de Yarmouk, va intentar sense èxit evitar que l’EI s’establís al camp. A les afores, un episodi més de les tensions intra-rebels que han caracteritzar la Guerra Civil a Síria en els últims anys. Jaish al-Islam, una de les principals forces rebels operatives a Síria i que de manera més efectiva havia evitat que l’EI controlés els barris perifèrics de Yarmouk (tret de Hajar al-Aswad), va emetre un comunicat acusant a la filial d’al-Qaeda a Síria (Jabhat al-Nusra) de col·laborar amb l’EI en la seva  ofensiva sobre Yarmouk. Jabhat al-Nusra no va permetre que batallons del Jaish al-Islam creuessin els seus “checkpoints”, instal·lats prop de la línia del front, facilitant, així, els moviments de l’EI dins de Yarmouk.

De la mateixa manera, un alt càrrec de l’Aknaf Beit al-Maqdis, va afirmar davant les càmeres del canal palestí Al-Quds sentir-se traït per Jabhat al-Nusra (que havia promès no permetre cap incursió de l’EI fins del camp) i també per vàries faccions palestines que han acabat acceptant l’entrada de l’Estat Islàmic.

Tot i controlar el barri de Hajar al-Aswad, al sud de Yarmouk, durant els últims 6 mesos, l’Estat Islàmic mai s’havia percebut com una amenaça en contra dels grups rebels que controlaven el camp fins al moment. No obstant, a Hajar al-Aswad, l’EI havia estat oferint diner, menjar, armes i altres recursos al seus residents, desesperats per no haver sigut ajudats per cap dels contendents en els últims anys. Si a això li sumem que la majoria dels 600 efectius que l’Estat Islàmic va emplear per a atacar Yarmouk eren residents que prèviament havien format part d’altres milícies, no és d’extranyar que l’EI partís des d’una posició avantatjosa. El radicalisme és, sens dubte, un bon amic de la desesperació.

Font: Middle East Eye

Font: Middle East Eye

Després que l’Estat Islàmic s’apoderés de la major part del camp, entre 2000 i 4000 residents han abandonat Yarmouk buscant refugi als pobles propers de Yalda o Babila, on Assad i les forces rebels mantenen un alto al foc. Per si no n’hi havia prou l’EI, fidels al seu estil de governança, ha començat a posar en pràctica la seva eina de terror més coneguda: les decapitacions públiques.

Les afores de Damasc, on se situa el camp de refugiats de Yarmouk, són de gran valor estratègic i simbòlic per a l’Estat Islàmic. No cal dir que, controlar un espai a 10 minuts en cotxe del centre de Damasc, és d’un valor incalculable a efectes militars. Mantenir la seva presència a Yarmouk suposaria per a l’Estat Islàmic l’enèsima oportunitat per a reclutar nous jihadistes, especialment d’aquelles faccions que poden considerar que el grup liderat per al-Baghdadi és l’única alternativa “efectiva” en contra del govern d’al-Assad. En un escenari marcat per les tensions i lluites entre forces rebels i la brutalitat d’al-Assad, l’EI pot buscar explotar el segment més alienat de la població resident a Yarmouk.

L’entrada de l’Estat Islàmic a Yarmouk és només l’últim episodi de la profecia auto-complerta de Bashar al-Assad. Després d’assetjar Yarmouk des del 2013, l’arribada de l’EI permet a Assad postular-se com el defensor i salvador de la causa palestina iniciant una campanya en contra dels jihadistes i donant refugi als desplaçats als barris  propers sota el seu control. Com per art de màgia, els bombardejos constants desapareixeran de l’imaginari col·lectiu i només ens quedarà centrar-nos en una cosa: la necessitat de posar-nos en les mans de Bashar al-Assad per a acabar amb les atrocitats de l’Estat Islàmic.

Però la mentalitat que acompanya el règim sirià i bona part de l’opinió pública que el secunda és perversa, però intel·ligent. És de sobres conegut que els avanços de l’Estat Islàmic són una gran notícia per a Assad: el permeten postular-se com l’única opció factible per a derrotar l’autoproclamat califat, tot marginalitzant i portant al radicalisme a la miscel·lània de grups rebels. Oblidem-nos, doncs, de la paraula revolució: això és una guerra civil, i els seus actors juguen com a tal.

Font: Al-Araby

Font: Al-Araby. Un bon de fam, un barril llançat per Assad, i una espasa de l’EI. Aquest és l’escenari de “la Tragèdia de Yarmouk”.

Assad ha tingut fins al moment la capacitat de destrossar Yarmouk de dalt a baix. Després de mesos i mesos de desgastar a la seva població i radicalitzar les seves milícies, ara també ha obtingut el pretext. I és que en l’imaginari del nacionalista sirià favorable al govern d’al-Assad, els palestins de Yarmouk han traït la mà que els ha acaronat durant tant de temps. Bashar al-Assad i els seus no perdonaran que la majoria dels grups armats formats a Yarmouk des de l’inici de la guerra s’hagin postulat en la seva contra; que Hamas, i la seva milícia afí a Yarmouk (Aknaf Bait al-Maqdis), hagin oblidat els esforços (retòrics, i també armamentístics) de Damasc per a enaltir l’honorable causa Palestina. En el seu imaginari, els bombardejos, l’artilleria, i l’estat de setge és el preu a pagar per la deslleialtat, a pesar del suport que gaudeix d’algunes milícies com ara el Front Popular per a l’ Alliberació de Palestina.

I entre el foc d’artilleria, els bombardejos, i les decapitacions, la situació humanitària a Yarmouk és un extracte del que es viu a la major part de Síria. Franctiradors a qualsevol terrat que encara s’aguanti de peu, tirotejos i metralla arreu; milers i milers de morts, desplaçats, i exiliats. Condicions de vida indignes, fruit del cantó més fastigós de la política.

Escrivia el venerat Gibran Khalil Gibran a l’edat de 29 anys en una de les seves cartes a Mary Haskell:

Pobra Síria! Els seus fills no som més que poetes. I tot i que cantem com àngels a prop de la seva orella, ella no vol escoltar. Pobra Síria!

Dècades més tard, ja no queden àngels a Síria.

“I should hate you                                                                                                    But I guess I love you                                                                                         You’ve got me in between                                                                                   The devil and the deep blue sea”

PD: Jabhat al-Nusra, per cert, aplaudit pel seu paper en la recent captura d’Idlib (al-Monitor fins i tot va considerar que mereixia l’apel·latiu “liberation”) ara sorprèn a l’opinió pública occidental convertint-se en aliat clau de l’Estat Islàmic a Yarmouk. Quan considerem al-Qaeda mainstream (recordeu el “moderate rebels” ?), els encoratgem, i aplaudim els seus guanys, passen coses com aquesta. 

Anuncios

Joc subterrani

A Turquia, l’accés a Twitter, YouTube, i en menor mesura Facebook, va ser bloquejat el passat 6 d’Abril per decisió judicial. El motiu? La publicació d’imatges que mostraven el fiscal Mehmet Selim Kiraz en el moment del seu segrest pel Partit Revolucionari d’Alliberament Popular/Front (DHKP-C), més tard mort juntament amb els seus raptors en un intent fallit de rescat. “És propaganda terrorista” fou el rationale usat pel govern presidit per Recep Tayyip Erdoğan per a defensar aquesta decisió.

Captura de pantalla 2015-04-07 a les 18.00.46

Font: Al-Jazeera

Segons la premsa turca, la Fiscalia va presentar un ultimàtum a Google per a esborrar qualsevol imatge relacionada amb el DHKP-C i el segrest de la setmana passada. Si Google no complia amb aquesta ordre, el buscador també hagués quedatfora de servei a tota Turquia. Sembla, però, que Google ha fet cas a les amenaces.

Tot això, sense comptar les innumerables detencions i censura per a escriure o opinar en contra del govern d’Erdoğan. Des de periodistes contrastats, fins a bloggers amateurs que veuen a la pàgina d’entrada del seu lloc a WordPress un inquietant: “aquesta pàgina ha estat bloquejada per ordre judicial”.

No és el primer cop que pàgines com Twitter i YouTube són bloquejades a Turquia. Sense anar més lluny, durant la campanya electoral de les passades eleccions locals del Març 2014, vàries xarxes socials van ser temporalment suspeses per compartir peces d’àudio que suposadament demostraven l’existència de corrupció en els cercles més pròxims a Erdoğan. Durant la segona meitat del 2014, 62 de les 85 peticions de suspensió a usuaris de Twitter de tot el món varen tenir lloc a Turquia.

Font: Russia Today

Font: Russia Today

I és que, estimats amics, s’apropen eleccions. El pròxim 7 de Juny, la reforma constitucional hiperpresidencialista proposada per l’AKP, la ratificació popular de la nova llei de seguretat (que permet a la policia fer servir foc real contra manifestants), els límits a la llibertat d’expressió, el nivell d’Islamisme promogut per l’Estat, i molt més, estan en joc.

Mentrestant, autobusos del Fenerbahçe tirotejats, fiscals segrestats i morts, pressió massiva a l’oposició i qualsevol forma de dissidència, suposats sabotatges a la xarxa elèctrica del país, Islamisme rampant, polarització social i política… Benvinguts de nou a l’Erdocracy.

 

La venjança és un reflexe

Les camionetes anaven plenes de neveres, aires condicionats, ordinadors, impressores i tot tipus de mobiliari. Tot amuntegat. Un jove milicià anava muntat en una bicicleta vermella, i acompanyant la polseguera que aixecava la filera de vehicles cridava alegrement: “Sempre havia somiat en tenir una bicicleta com aquesta quan era petit!”

El passat 1 d’Abril, la ciutat iraquiana de Tikrit va ser “alliberada” de l’Estat Islàmic (EI)    per una coalició formada per les Forces Armades de l’Iraq, una plètora de milícies xiïtes, i forces iranianes infiltrades, sense menystenir la campanya de bombardejos dels Estats Units en contra de l’EI.

L’Estat Islàmic havia portat l’horror i la violència als carrers de Tikrit. Equips forenses iraquians acaben d’exhumar unes 12 fosses comuns a Camp Speicher, una antiga base dels Estats Units. Allà, l’EI hauria matat a més de 1.700 soldats iraquians el Juny passat. Uns 9 mesos més tard, aquest horror semblava haver-se acabat per sempre.

Font: BBC

Font: BBC

Però l’operació per a recuperar el control de Tikrit no es va anomenar “la venjança” aleatòriament. Dos dies després, Ahmed Abdul-Jabbar Al-Karim, líder del Consell de la província de Salah al-Din, la capital de la qual és Tikrit, abandonava el seu càrrec.

El motiu: les execucions massives i el generalitzat saqueig al que les milícies Al-Hashid al-Shaabi (Forces de Mobilització Popular) havien sotmès a la població de Tikrit. Centenars de cases han sigut cremades, així com incomptables oficines i edificis públics saquejats de dalt a baix. “La venjança” ha acabat sent un reflexe de moltes de les pràctiques de l’Estat Islàmic.

shaabi

Font: The Times

El saqueig és un fenomen molt freqüent en els escenaris de guerra i conflicte. Els debats sobre els seus causants i explicacions són amplis i profunds: des d’explicacions basades en la “greed theory” (maximització de beneficis en un escenari canviant), fins a anàlisis que subratllen exclusivament el seu caràcter criminal enmig de “l’estat de natura”. No obstant, vaig argumentar el següent per a la School of Oriental and African Studies (SOAS) de Londres envers els saquejos massius, en aquell cas, a Síria:

The nature and motivations of looting and criminal activities during civil war become blurry as economic predation, survival and political confrontation merge together. In order to better comprehend this nature, it is essential to take into account the particular political dynamics and clandestine relationships (Auyero 2007) that these activities create. As Auyero (Ibid, p.32) suggests, the outburst of these activities in periods of disturbance create a gray area in which ‘the activities of those perpetrating violence and those who presumably seek to control them coalesce’. In such a scenario, the boundaries between state agents, party activists, criminals and the police become permeable whilst allowing the emergence of ‘clandestine connections between political actors’ (Ibid, p.37). The existence of a gray zone of politics reveals that everyday life, party politics and collective violence are areas that intersect and converge (Ibid, p.157), invalidating any de-politicised account of looting and criminal actions.

Així, el fenomen del saqueig és consubstancial a la pròpia conducta de guerra, pel que es troba emmarcat, entrellaçat, i condicionat pel nivell de fragmentació entre actors polítics, els existents punts de conflicte, la trajectòria històrica, i els patrons regionals que un determinat conflicte pugui presentar.

Font: Middle East Monitor

Font: Middle East Monitor

Enmig dels espirals de violència propagats per l’Estat Islàmic i determinades milícies xiïtes, l’Iraq té una important batalla per endavant: recuperar el suport i mobilització dels sunnites moderats i els líders tribals. Amb Tikrit mig en ruïnes i atemorides per l’avançament de les milícies xiïtes, les tribus sunnites desconfien avui més que mai de Bagdad. Però tal i com van demostrar durant l’ocupació americana de l’Iraq en la seva batalla en contra d’Al-Qaeda, les tribus locals són un pilar clau en la lluita contra el radicalisme, el control territorial, i per a restaurar la governança a tots els nivells.

Amb la batalla de Tikrit finalitzada, la província d’Anbar, el cor tribal de l’Iraq, sembla el pròxim escenari per a una ofensiva contra el domini de l’Estat Islàmic. Si és així, el govern de l’Iraq tindrà una oportunitat d’or per a demostrar la seva predisposició a enfortir i protegir les tribus sunnites així com ha fet amb les milícies xiïtes en contra l’EI. De fet, l’actitud sectària de Bagdad fins al moment ha fomentat que gran part de les tribus i població sunnita veiessin l’Estat Islàmic com un possible soci en la lluita contra el despotisme, en aquell moment, del govern de Nuri al-Maliki (el cas de Mossul ha estat, sens dubte, el més rellevant).

Per desgràcia, esperar que les Forces de Mobilització Popular abandonin Tikrit i permetin a la ciutat recuperar la seva normalitat social i política és quelcom difícil d’imaginar, el que només atorgarà més intensitat als odis entrecreuats existents entre les diverses comunitats de l’Iraq. Després de la derrota a Tikrit, l’Estat Islàmic veu Mossul com una de les seves últimes grans fortaleses a l’Iraq, pel que es preveu més reclutament, mobilització popular i, òbviament, violència.

La reconciliació política entre les diverses faccions a l’Iraq és clau en les batalles que estan per venir; la mobilització de les tribus sunnites de l’Iraq en contra de l’EI, i la moderació de les diverses milícies xiïtes, són elements essencials per a la victòria. I la pilota està a la teulada del govern central de Bagdad.

El pragmatisme per damunt de l’ortodòxia

L’any 1998, sent doctorand per a la Glasgow Caledonian University, escrivia el següent  a una de la pàgines introductòries: “Aquesta tesi doctoral verifica que no hi ha lleis immutables a l’Islam (…) Només la fe és immutable”. Uns 15 anys més tard, assumiria la presidència del país que el va veure néixer, i el passat dijous 2 d’Abril va tornar a deixar palesa la seva màxima: pragmatisme en els mitjans, fermesa en les conviccions. Home d’ideals revolucionaris, l’ortodòxia mai ha sigut la seva millor amiga.

Per tots els pobles i ciutats, la gent es va llançar al carrer, els conductors feien sonar el clàxon mentre els co-pilots onejaven banderes, cantaven i cridaven. Era un dia històric: la diplomàcia semblava haver prevalgut per sobre de l’odi i dècades de mútua desconfiança.

Dijous passat, a Lausana, Hassan Rouhani va arribar a un acord amb els Estats Units d’Amèrica per a suspendre l’enriquiment d’urani (element necessari per a obtenir una arma amb capacitats nuclears), el desmantellament de les instal·lacions nuclears del país (especialment Fordow i Arak), i sotmetre’s a estricte control per part de la International Atomic Energy Agency (IAEA), a canvi de la cancel·lació de les sancions econòmiques i financeres imposades sobre l’Iran. No obstant això, l’acord només serà efectiu pels pròxims 15 anys i no destruirà completament les capacitats de l’Iran per a generar armament nuclear. Així, en una altra important concessió a l’Iran, l’anomenat grup P5-1 (EEUU, França, GB, Rússia, Xina i Alemanya), va decidir adoptar una nova resolució al Consell de Seguretat de les Nacions Unides que reconeixerà el dret de l’Iran a enriquir urani.

A pesar d’aquest històric acord, que deixa enrere l’època de les “tensions nuclears” amb l’Iran d’Ahmadinejad i dècades de constrenyiment econòmic i demonització internacional, no ha caigut en gràcia arreu de la regió.

Des de Riyadh, l’acord nuclear amb Teheran té dos significats de gran envergadura: l’Iran tindrà la possibilitat de fer revifar la seva economia gràcies a l’aixecament de les sancions, alhora que seguirà tenint la capacitat de fabricar armes nuclears tal i com he  puntualitzat anteriorment. Sens dubte, les capacitats dissuasives de les armes nuclears són clau a l’hora de blindar-se davant els propis enemics i enfortir la presència i influència regional, elements que l’Aràbia Saudita veu amb molta preocupació. Juntament amb una política regional agressiva durant l’últim llustre (Síria, Bahrain o el Iemen en són alguns dels exemples), oficials saudites han manifestat la predisposició del país a obtenir capacitats nuclears dissuasòries en el mitjà i llarg termini com a resposta directa a l’increment de la presència iraniana a la regió i la creixent desconfiança amb els Estats Units.

Per la seva banda, Israel no podia faltar a la pel·lícula. Les paraules del Primer Ministre Benjamin Netanyahu després de conèixer-se l’acord exigien el reconeixement del dret d’Israel a existir, subratllaven el fet que la infraestructura nuclear de l’Iran no es veu completament desmantellada – esdevenint una “amenaça existencial” per al seu país –  alhora que criticaven l’augment de la seva influència regional i l’actitud permissiva del President Obama. “Amenaça existencial”, val a dir, que no deu haver existit fins al moment per a la resta de països de la regió a pesar del monopoli israelià sobre les armes nuclears, tot posseint un arsenal de més de 200 caps nuclears que sembla estar totalment exclòs del monitoratge de les autoritats internacionals.

Font: www.zapiro.com

Font: zapiro.com

Però el més rellevant de tot no són les bombes en si, sinó el seu efecte sobre el “balance of power” de la regió. La capacitat d’Israel d’intimidar, dissuadir i constrènyer poderosos estats regionals com l’Iran no sembla ja inqüestionable. I no fer-ho envers l’Iran, vol dir no poder fer-ho totalment envers Hezbollah.

El “rapprochement” entre l’Iran i els Estats Units sembla cada dia més sòlid. A les negociacions sobre el programa nuclear s’ha de sumar la incipient col·laboració a l’Iraq i a Síria en la lluita contra l’Estat Islàmic. Si bé l’Iran no forma part de la coalició liderada pels Estats Units, ambdós països semblen convergir en interessos i alguns punts de les respectives agendes. El Secretari d’Estat, John Kerry, va afirmar recentment que el paper que l’Iran pot jugar en la lluita contra l’Estat Islàmic a l’Iraq pot esdevenir “positiu”, com així va resultar en el suport que les forces iranianes van brindar a les Forces Armades de l’Iraq durant l’ofensiva sobre Tikrit la passada setmana. A Síria, la involucració de la Guàrdia Republicana a operacions definides com actes de “contraterrorisme” i les demandes per a dissenyar un esquema de diàleg polític on Iran, Rússia i Assad tinguin presència, configuren una agenda que sembla haver prevalgut per sobre de les demandes de canvi de règim de països com Turquia i altres tradicionals aliats dels Estats Units.

Amb Qatar i els Germans Musulmans fora d’òrbita, i Turquia cada vegada més escorada a l’extrem, el taulell derivat de l’anomenada “Primavera Àrab” sembla haver-se esquerdat del tot. Moltes són les veus que ara apunten a un taulell amb dos reis i molts peons. Amb raó?

Que continuï la partida. 

 

Imagen

Quan al-Qaeda ens resulta acceptable

28 de Març de 2015. Ahrar al-Sham, l’Exèrcit Lliure de Síria i Jabhat al-Nusra, la braca d’al-Qaeda al país, prenen control de la ciutat d’Idleb.

Dinàmiques de guerra a banda, el més rellevant és l’absoluta normalització de Jabhat al-Nusra dins la categoria standard de “rebels”. El més trist de tot, que l’única alternativa sobre el terreny a Bashar al-Assad i l’Estat Islàmic sigui al-Qaeda. Considerar el seu èxit el “nostre” èxit és una de les grans tragèdies d’aquesta guerra.

Font: al-Monitor

Font: al-Monitor

Un tir precís o un bumerang

Des del dijous 26 de Març, després d’obtenir l’aprovació del Consell de Cooperació del Golf (CCG) amb l’excepció d’Oman, l’Aràbia Saudita ha iniciat una campanya aèria sobre el territori controlat pels Houthis del Iemen. Hores després de l’inici de la campanya, la monarquia saudita va anunciar que Egipte, el Marroc i el Pakistan se sumaven als moviments militars conjunts per a aturar l’expansió Houthi cap al sud del país i per a restaurar el “legítim”govern del Iemen sota l’autoritat del president Abed Rabbo Mansour Hadi.

De sobte, com si d’un esprai multiusos es tractés, l’argument clàssic de “Xiïtes vs Sunnites” va començar a impregnar les lents de molts observadors, com anteriorment ho feu al Líban, a l’Iraq, al Bahrain o a Síria. Arriba un punt en què costa sorprendre’s: un dels efectes més perversos del colonialisme a la regió és la creació d’un imaginari en què només hi floten un grapat d’idees poc definides sobre els diversos grups socials, religiosos i polítics de la regió, que ràpidament s’arxiven en les –ara sí– definides categories de “Sunnisme’ i ‘Xiisme”.

Font: al-Jazeera

Font: al-Jazeera

Curiós, ja que si se li preguntés a un xiïta iranià ortodox, amb prou feines consideraria els alauites de Síria o els zaidites (la branca del xiisme en la que creuen els Houthis) del Iemen un compartiment del seu propi calaix.

Però tampoc ens enganyem, les coses des de Riyadh es veuen diferent. Al nord, la Guàrdia Revolucionària de l’Iran assisteix al govern xiïta de l’Iraq en la seva lluita contra l’extremisme sunnita de l’Estat Islàmic. Al nord-oest, la Guàrdia Revolucionària de l’Iran assisteix al govern alauita comandat per Bashar al-Assad en contra d’una miscel·lània de grups rebels sunnites, a més d’al-Qaeda a Síria i a l’Estat Islàmic. A més, els xiïtes del Hezbollah libanès lluiten juntament amb al-Assad, com també ho fan alguns xiïtes de l’Afganistan que s’han sumat a la causa. A l’est, al Bahrain, encara persisteixen els records de com el CCG va esclafar l’aixecament de part de la majoria xiïta del país per a demanar igualtat de llibertats civils i polítiques. Això sense oblidar les províncies més orientals de l’Aràbia Saudita, de majoria xiïta, i on es concentra la major part de l’activitat petrolífera del país. I al sud, al Iemen, tot sembla apuntar que l’Iran ha estat donant suport militar a l’aixecament dels Houthis amb la intenció d’establir-hi un “proxy” porta per porta. Sunnites i xiïtes, doncs, semblen en guerra permanent a l’Iraq, a Síria, ara al Iemen, i en permanent tensió i polarització al Líban, on Saad Hariri ha elogiat la “valenta i sabia” decisió saudita mentre Hezbollah l’ha titllat “d’aventura temerària”.

Font: al-Arabiya

Font: al-Arabiya

Però no ens deixem endur tant ràpidament, si se’m permet l’anglicisme, pel ‘chessboard-like argument’. Una intervenció saudita al Iemen significa molt més que evitar l’expansió dels Houthis i l’àrea d’influència iraniana a la regió. L’Aràbia Saudita, sens dubte, porta temps efectuant una política regional agressiva: des de la repressió al Bahrain fins a la incansable lluita en contra del govern d’al-Assad a Síria. El nou monarca, Salman bin Abdul-Aziz al-Saud, busca amb aquesta intervenció reafirmar el lideratge i preponderància del seu país a nivell regional (després de no obtenir a Síria el resultat esperat), però també fer front a les històricament constants divisions i tensions al país wahhabita.

Argumentava per a un article a la School of Oriental and African Studies de Londres el següent:

 But as al-Rasheed (2013) suggests, a ‘Saudi national identity cannot be fully celebrated on National Day’. Is it about a pact between the Wahhabi religious establishment and the House of al-Saud? Or is it an amalgam of traditionalism, religiosity and, last but not least, full commitment to capitalism? Amid the apparent tension between local loyalties, transcendental identities and global affiliations, the challenge for the national elite is to conceive a distinct Saudi identity that would balance among ‘such essentially organic complexities’ (Taeker 2002, p.215).

La pugna entre els sectors més liberals de la societat saudita, amb les seves demandes de més llibertat personal i política, i els sectors que demanden més Islamització i una política regional agressiva, obliga al monarca saudita a desviar el focus cap enfora el màxim de temps possible. Les revoltes àrabs, per si no n’hi havia prou, han intensificat el xoc entre grups i corrents salafistes, els cada cop més potents grups jihadistes com l’Estat Islàmic, i l’autoritarisme d’al-Sisi a Egipte o Bashar al-Assad a Síria.

Amb l’inici d’una guerra en contra de l’expansió iraniana al Iemen (així ho descriu el discurs oficialista saudita), no pot haver-hi espai per a la discrepància, només per a la traïció. De sobte, les tensions entre liberals i islamistes, entre la monarquia i els Germans Musulmans, s’atenuen. De sobte, “la nació” resta unida per a assumir el deure de tot bon musulmà: purificar la religió de les desviacions, o Xiisme.

Sens dubte, una campanya militar al Iemen és l’escenari que la monarquia estava desitjant. No cal mencionar com n’està de decepcionada part de la seva població al veure que el règim saudita ha estat incapaç de fer caure Bashar al-Assad; de veure com els iranians mantenen negociacions amb els Estats Units sobre el seu programa nuclear; de veure com les milícies xiïtes campen per l’Iraq. Així, una intervenció al Iemen nodreix la monarquia wahhabita: cura les seves ferides, blinda les seves esquerdes, i els alimenta a base de nacionalisme exultant.

L’avançament militar dels Houthis en els últims anys difícilment s’explica sense l’entrenament militar i subministrament que l’Iran els ha proporcionat. El discurs oficial saudita s’oblida, no obstant, de mencionar com de poc s’ha respectat el ‘legítim’ govern de Síria, i de com l’estratègia de legitimar la Jihad contra ‘l’enemic extern’ ha permès a la monarquia saudita mantenir-se fora de la diana.

nonstateactorsyemen

Font: al-Araby

No atacaran a la mà que els dóna de menjar, oi? I menys si considerem que atacar als Houthis significa, “col·lateralment”, enfortir la posició d’al-Qaeda a Aràbia, una de les seves branques més potents i organitzades.

Però l’avançament Houthi al Iemen no s’hauria de llegir només en clau saudita, sinó també local. Des de la frontera amb l’Aràbia Saudita, passant per ‘Amran, cap a Sanaa i fins a les províncies de Hudayda i Idd, l’aixecament Houthi esdevé un intent per a renegociar el règim polític del Iemen. Usant el llenguatge de la Ciència Política, un règim polític és el sistema de normes i procediments pel qual el poder es troba distribuït entre i a través de les diverses institucions polítiques i socials, formals i informals. Així, de la mateixa manera que estem davant d’un conflicte parcialment sectari, estem davant d’un conflicte parcialment institucional, polític i social. A través de l’aixecament armat, la maniobra política emmarcada en el present escenari regional, i l’enfortiment de la crida revolucionària, els Houthis semblen voler re-escriure el règim polític del Iemen.

Amb l’Iran més preocupat de consolidar el bon clima de les negociacions amb els Estats Units i de blindar els seus interessos a Síria i a l’Iraq, caldrà veure fins a quin punt el bumerang llançat per la monarquia saudita pot colpejar l’objectiu i retornar, suau i esmorteït, a les mans del llançador.

 

 

“Som com un arbre arrencat de la seva terra”

Entre 90 i 150 siríacs van ser segrestats per l’Estat Islàmic (EI) el passat dilluns 23 de Febrer a la regió siriana de Hassakah, a la vora del riu Khabour. L’EI ha atacat aquesta àrea amb forta presència de cristians orientals des dels afores, perseguint els seus homes i dones, eliminant qualsevol bri d’oposició des de Raqqa fins a Mosul, a l’Iraq.

El poble siríac s’estén des del nord-est de Síria fins a les planes de Niníva, a l’Iraq, i es consideren els hereus del que fora el poderós Imperi Assiri. Fa més d’un mil·lenni que caigué quan l’exèrcit Babiloni va envair, precisament, la ciutat de Niniva. Nestorians, caldeus, siríacs, arameus, i un llarg etcètera de comunitats cristianes orientals es veuen a les portes d’una segona caiguda de Niníva a les mans de l’Estat Islàmic. A l’Iraq, la presència de cristians, especialment caldeus, ha caigut en un 70 % des de la invasió americana. A Síria, la presència de siríacs a Hassakah no arriba ni als 5.000 en l’actualitat.

L’atac del passat dilluns sembla respondre, a escala tàctica, a un intent de forçar les YPG (forces kurdes de Síria) a desviar la seva intenció de Tal Hamis. Actualment hi mantenen combats amb l’EI, i aquests atacs busquen empènyer encara més cap a l’est, a la vora del riu Khabour.

L’arquebisbe catòlic de Hassakah, Jacques Behnan Hindo, es va sumar a la crida de milions de cristians orientals en veure la seva terra atacada, però, sens dubte, per l’enorme impotència davant la passivitat de la comunitat cristiana internacional. “Sutoro”, les forces paramilitars que defensen els enclavaments cristians al nord-est de Síria, es conjuren perno posar l’altra galta davant els atacs de l’EI, i no repetir la història que va seguir del genocidi siríac (Sayfo) i de la invasió americana de l’Iraq el 2003.

El cop següent per als cristians orientals ens va arribar pocs dies després. L’Estat Islàmic, entenent que els pobles i les creences no desapareixen per molt que es mati o s’atemoreixi la seva gent, va assetjar el museu de Mosul i hi va destruir, entre altres coses, el famós brau alat de l’antic Imperi Assiri. L’eradicació de qualsevol llegat (encara que siguin rèpliques), presència, o ànima de les comunitats cristianes a la regió, és, sens dubte, el pas més lògic després d’intentar exterminar-les físicament. Estem davant d’un genocidi que pretén destruir una memòria vivent i compartida, i la seva gent que l’alimenta. És una flama que en moltes ocasions s’ha vist minvada per la intolerància d’uns i el menyspreu d’altres, però que ara es veu amenaçada per un dels temporals més grans que mai ha patit la regió.

Un amic sirià d’Alep, ara refugiat a Beirut, em comentava l’altre dia: “ara és el moment en què les forces internacionals treguin a tots els cristians de Síria i de l’Iraq i ens portin a Europa, on estiguem segurs”. Lamento haver discrepat del meu apreciat amic, fins i tot haver-m’hi enfadat. És, precisament aquesta idea, l’objectiu final: l’objectiu d’escenificar l’autèntica lluita de civilitzacions i l’oportunitat clau per a reconstruir, sense peces que no encaixen, el taulell religiós i ètnic del Llevant. Serà el pla de l’Estat Islàmic, o d’altres poders internacionals i regionals (deixo les meves sospites a l’aire). No pot ser el nostre pla.

La súplica de les comunitats cristianes de l’Orient Mitjà, tant llevantines com orientals, és un avís per a navegants. Les actuals pràctiques intimidatòries i violentes que pateixen portaran a aquestes ancestrals comunitats al més trist dels destins: l’èxode o l’expulsió totals. Tal com va passar amb tants i tants Armenis i com tantes i tantes comunitats que feien de Síria, fins no fa gaire, un dels mosaics més valuosos del planeta.

Publicat a Wallstreet.cat el 3 de Març de 2015

Una dona sota el Califat

L’intent de mobilitzar una generació sencera de dones musulmanes a l’Iraq i a Síria s’ha convertit en una de les estratègies més importants de l’Estat Islàmic (EI) pel que fa en el pla sociopolític: limitadament compresa per part dels poders occidentals, encara menys contra-atacada.

Sens dubte, l’EI està molt orgullós de la seva capacitat per atacar Occident i conquerir una part important del Llevant, però també és conscient que la seva viabilitat a llarg termini no només passa pel camp de batalla, sinó també pels milions de llars sota la seva zona d’influència. 

Recentment, la prestigiosa Quilliam Foundation ha traduït a l’anglès el tractat ‘’Les dones a l’Estat Islàmic’’, un manifest produït per una de les brigades femenines de l’EI, l’Al-Khanssaa Brigade, que posa de relleu el paper estratègic de les dones en la constitució de l’ordre polític i social que l’EI desitja projectar. El text està plenament dirigit a l’audiència femenina regional (el fet que l’EI no l’hagi difós en anglès és revelador en aquest sentit). La seva publicació, doncs, ens permet tenir una font de primera mà sobre la lògica interna del grup jihadista pel que fa als nivells operatius de proximitat.

El reclam propagandístic és clar: l’adopció d’un estil de vida sedentari és una necessitat fonamental, un “dret concedit divinament”, de la dona musulmana. Cadascuna de les tres seccions, en què està dividit el manifest, tracta de justificar aquesta afirmació històricament, política i teològica. No obstant això, és en la primera part on els autors s’endinsen en l’avaluació de la psique, ideologia i cosmovisió de tota dona que visqui sota l’autoritat de l’EI. L’argumentari se centra a exposar que, mentre l’Islam ha atorgat a l’home la capacitat de dominar, ha “concedit” a la dona l’honor de la implementació.

S’argumenta que aquest equilibri, en què la dona representa la pausa i l’estabilitat i l’home el moviment i el flux, esdevé corromput per les narratives occidentals que fomenten l’emancipació de la dona: “si els rols es barregen i les funcions se sobreposen, la humanitat està destinada a la inestabilitat; les bases de la societat se sacsegen, els seus pilars s’esquerden, i els seus murs es col·lapsen”, s’afirma. Sorprenentment, la necessitat d’aventura i emocions, aspectes normalment lligats i subratllats per part de l’EI a l’hora de reclutar joves occidentals, es delimiten exclusivament al reialme de l’home.

En la perversió del rationale jihadista, la dona apareix com a element central de les entranyes societals de l’autoproclamat Califat gràcies a la seva posició sedentària, la qual implica que ha de limitar les seves funcions i responsabilitats a l’entorn domèstic. Amb aquest rol, així, comença el matrimoni (el qual pot tenir lloc a partir dels nou anys): a partir d’aquest moment, el paper de la dona s’ha de limitar a “mantenir-se apartada i coberta a la rereguarda de la societat”. A pesar de propagar aquest suposat paper central de la dona, les restriccions i prohibicions són incomptables, subjectes a indiscreció, i molt sovint als pitjors càstigs corporals i tortures quan es considera oportú.

De fet, segons els autors del manifest, la dona només pot abandonar la llar si  decideix estudiar teologia; o si es converteix en una doctora o mestra, o si una fatwa l’obliga a prendre part en la jihad armada. Pel que fa a l’educació que les dones poden rebre, aquesta comença a set anys i es basa en un currículum eminentment religiós que va des de l’aprenentatge de l’àrab Qur’ànic, passant per la jurisprudència islàmica que ateny a l’estatus civil de la dona, i acabant pels preceptes de la Sharia i la història islàmica. I s’especifica: “les noies més pures acabaran casant-se als setze o disset anys, mentre encara són joves i actives”.

Pel que fa al ja conegut codi de vestuari islàmic que s’imposa a les dones allà on l’Estat Islàmic exerceix control, el tractat es vanagloria de la següent manera: “Ara, les dones poden viatjar fins a Raqqa (capital del Califat) sense haver d’ensenyar la seva cara a cap inspector; el respecte pels seus cossos ha tornat (…) i les causes de la seva humiliació han sigut previngudes”.

Irònicament, als ulls de molts occidentals, el manifest continua amb una voraç crítica a l’Aràbia Saudita, la qual s’acusa d’Occidentalització i de no permetre que les dones “compleixin les seves obligacions”. Es critica, doncs, que les dones saudites puguin anar a treballar al costat dels homes sense cap mena de separació física, que les aules de les escoles siguin mixtes, i fins i tot que es permeti que apareguin les seves cares descobertes a la fotografia del carnet d’identitat. Es conclou amb una crida a les dones del regne Saudita a abandonar el país i unir-se a l’Estat Islàmic. Delirant.

Un dels últims paràgrafs resumeix a la perfecció el que s’espera del dia a dia d’una dona a l’autoproclamat Califat: “Per a aquelles dones que gaudeixen del govern de Déu sota el Califat: tingueu por de Déu i compliu les vostres responsabilitats envers l’Estat, intentant no malmetre’l conscientment o inconscient. Crieu els fills del Califat perquè coneguin la creença vertadera. Crieu les seves filles perquè coneguin què és la puresa i la decència. Sapigueu que sou l’esperança de la ummah (comunitat musulmana). Els guardians de la fe i els protectors de la terra emergiran de vosaltres”.

Més enllà dels detalls comentats, el manifest és d’una importància cabdal, ja que aportainformació substancial referent al rol de la dona en el pla local, aspecte infraanalitzat per part de la comunitat acadèmica occidental i sempre a l’ombra d’aspectes més lligats a l’ús de les xarxes socials en tant que eina per reclutar internacionalment. La dona permet a l’EI fonamentar el seu control sobre la població de maneres que l’home és incapaç d’efectuar: l’estratègia paral·lela a la conquesta militar és, sens dubte, la governança i la constitució d’un determinat ordre sociopolític amb capacitat per a arrelar.

Textos com aquests haurien de servir per a millorar les nostres capacitats de contra narrativa: les agències d’intel·ligència internacional tenen una font excepcional per fer un escrutini profund del llenguatge, el to i la textura amb què es construeix aquests tipus de propaganda. La lluita en contra de l’Estat Islàmic i dels seus elements més perversos, com és el de la submissió i humiliació de la dona, comença per diagnosticar i proposar solucions per a aquelles poblacions que experimenten la seva quotidianitat en el més conservador, perillós i confús dels espais socials.

Publicat a Wallstreet.cat el 14 de Febrer de 2015

Erdocracy

L’actual Turquia d’Erdoğan poc s’assembla a aquell país que va posar tota la carn a la graella per ser admès a la Unió Europea. Antic exemple de com un país amb govern islamista pot esdevenir moderat i fomentar el progrés econòmic, el present panorama ens mostra una imatge força diferent.

Laxitud i repressió són les actituds per les quals l’administració liderada per Recep Tayyip Erdoğan és profundament sancionable: laxitud envers la lluita contra l’Estat Islàmic de l’Iraq i Síria (EI), i repressió permanent a la llibertat de centenars de periodistes turcs. Per desgràcia, ‘l’Erdocracy’ utilitza aquesta fórmula, i no la inversa.

L’actitud del govern turc envers l’EI ja ha estat comentada en articles anteriors. Tanmateix, m’agradaria afegir-hi algunes reflexions addicionals. Erdoğan, amb les seves polítiques perversament permissives, ha avivat i estimulat l’Estat Islàmic. Sens dubte, sense  la permissivitat amb la qual Turquia ha tractat l’ascens de l’EI, el panorama actual seria sensiblement diferent.Però a més d’això, l’aparició de l’EI ha polaritzat Turquia.

Domèsticament, les tensions i enfrontaments violents han succeït durant els últims mesos. El passat 26 de setembre, Islamistes atacaren estudiants progressistes que protestaven en contra de l’aparició de l’Estat Islàmic a la Universitat d’Istanbul. Un mes després, 40 persones, inclosos 8 simpatitzants de l’EI, foren arrestats com a conseqüència d’un enfrontament semblant. I això, si no es compten els nombrosos enfrontaments i atemptats que han tingut lloc a ciutats frontereres amb Síria, com ara Reyhanlı.

El passat divendres, el Primer Ministre Ahmet Davutoğlu va confirmar que uns 700 nacionals turcs s’han sumat a l’Estat Islàmic. A més, segons el diari turc Hurriyet, a Turquia hi ha més de 3000 persones que formen part de cèl·lules dorments amb vinculació, organitzativa o ideològica, amb l’EI.

Sens dubte, aquest tipus de polarització i d’enfrontaments recorden els fets que varen tenir lloc durant el 1980 entre islamistes i seculars. La voluntat de l’AKP i de l’administració Erdoğan de mobilitzar el país de majoria sunnita en contra de Bashar al-Assad i provocar un canvi de règim a tota costa ha derivat en actituds ‘filo-Daeshi’*, si se’m permet el terme, que excedeixen qualsevol límit del pragmatisme polític.

D’altra banda, la censura i la repressió a la llibertat dels periodistes ja és escandalosa a Turquia. Qualsevol opinió que no es trobi amb les línies marcades pel ‘sultà’ és ja prova de delicte: sigui quin sigui el mitjà, tant premsa escrita com a Internet.

Hi ha hagut desenes i desenes de tuits censurats pel seu contingut contrari al govern; periodistes, guionistes i editors lligats al moviment opositor Gülen arrestats; periodistes estrangeres, com  la danesa Frederike Geerdink, arrestades i acusades de terrorisme. Segons The Comitee to Protect Journalists (CPJ), Turquia fou el país que més periodistes va empresonar els anys 2011 i 2013. I tot i que la tendència el 2014 va anar a la baixa, el 2015 ha començat amb l’assassinat al seu propi domicili de Kadir Balcı, el propietari de Ràdio Megasite.

Com bé apunta el company i periodista Santi Echavarria respecte al seu últim post:”Censures, amenaces, presons, tortures i assassinats. No importa que dirigeixis una ràdio online, que reparteixis premsa kurda, que editis una publicació armènia, o que retratis la impunitat i la injustícia”. Lluny de modificar les seves intencions, el passat 26 de desembre, en un simposi a Ankara on estava vetada l’entrada de mitjans no afins al govern, Erdoğan va vacil·lar a continuar empresonant periodistes si aquests esdevenien una ‘amenaça’ per a la seguretat del país. Pocs dies més tard, va fer efectiva la seva amenaça: aproximadament 70 periodistes foren portats a judici per a escriure o tuitejar en referència als suposats casos de corrupció de 4 exministres. ”Sospites raonables” fou l’argumentari per a justificar aquest moviment.

Un dels últims exemples, el passat 15 de Gener, fou l’obertura d’una investigació criminal al diari Cumhuriyet acusant-lo ‘d’insultar els valors religiosos’ després que aquest publiqués una selecció de les sàtires de la revista francesa Charlie Hebdo.

Situacions com aquesta ens serveixen per a recordar que el sistema democràtic no consisteix en el simple acte de votar en eleccions. Els governs i representants escollits han de mostrar ‘actitud’ democràtica i esdevenir ‘accountable’ al conjunt de la població a la qual representen, i no només als seus votants. I ens serveixen, a més, per reflexionar sobre les experiències democràtiques a l’Orient Mitjà. No serveix de res un Erdoğan o un Maliki escollits democràticament, en eleccions lliures. Cal inclusivitat, i aquest és el vertader repte dels governs a l’Orient Mitjà.

De moment, Turquia segueix sent una ‘Erdocracy’.

 En memòria de Hrant Dink, periodista armeni i director del diari Agos assassinat fa 8 anys un 19 de Gener. 

* Encunyo el terme ‘filo-Daeshi’ per a referir-me a les actituds de part de la població sunnita de l’Orient Mitjà (inclosos governs) que mostren certa simpatia, alineació, o simple conveniència amb l’ascens de l’Estat Islàmic de l’Iraq i Síria (DAESH en àrab). 
 
Publicat a Wallstreet.cat el 30 de Gener de 2015