#JesuisCharlieHebdo

Afronto aquestes línies amb la necessitat personal de deixar les anàlisis a banda i centrar-me en la reflexió de fons. L’atac del passat dimecres a la seu de la parisenca Charlie Hebdo, i la consegüent successió de nous atacs i represàlies durant els dies posteriors, ressalta de ple la necessitat de l’autoreflexivitat en les relacions sociopolítiques i la història de les civilitzacions.

Sense cap tipus de tremolor, condemno profundament l’atac vil, a sang freda, injustificat, i profundament pertorbador del dimecres passat. Les paraules -o les vinyetes satíriques- s’han de rebatre amb les més útils armes que qualsevol ésser humà pot brandar: la mateixa paraula. Un llapis no pot ser rebatut més que per un altre llapis. No fer-ho així, és de covard.

Daily Mail

Gran part del món es va sumar ràpidament a aquesta consternació i fàstic, i va començar a difondre l’etiqueta #JesuisCharlieHebdo, donant fe del seu suport i empatia envers aquest cruel i inesperat crim. En paral·lel, constants al·lusions a l’inviolable dret de la llibertat d’expressió de qualsevol ésser humà de dir -i dibuixar- el què trobi convenient. Algunes de les explicacions per a l’atac? Bàrbars que no toleren l’humor, no respecten l’ordenament mateix d’Occident i França en particular; elements retornats de Síria o de l’Iraq, jurant-nos a tots eterna guerra. Exemples vius de com l’Islam a Europa ha esdevingut un problema que inevitablement cau en el terrorisme; exemples palpables de com Pegida a Alemanya deu tenir raó. En resum, l’últim cavall negre en el ‘clash’ de civilitzacions.

Si aquestes eren algunes de les explicacions del conservadorisme més recalcitrant, el progressisme ‘bonista’ no quedava lliure de culpa. Constatant permanentment que els atacants són només un tipus d’Islam d’entre desenes; apel·lant de manera robòtica a la convivència entre tots els espectres de la societat sense presentar cap mena de proposta per a salvar un multiculturalisme cada dia més ferit de mort; assumint que l’única qüestió de fons, vides humanes a part, és la defensa a ultrança de la llibertat d’expressió davant la censura.

Però, i em pregunto humilment, on és la nostra autocrítica? La sàtira, sens dubte, és un element alliberador, però sovint no és immune als nostres propis mals com a societat: als nostres prejudicis, a les nostres pors. No s’escapa, doncs, de veure al musulmà no com un individu, amb les seves creences personals, encerts i errors, sinó com a un símbol de l’Islam en general. L’Islam que apareix en moltes portades de Charlie Hebdo no és el dels milers de musulmans francesos que lluiten dia a dia per entendre millor la societat hostil en la qual viuen, sinó que sovint és un Islam que, en forma de sàtira, ressalta molts dels tòpics en els quals, precisament, es basa la islamofòbia.

La resposta a l’atac de París sembla patir del mateix mal que la defensa a ultrança d’una noció abstracta i purament liberal de la llibertat d’expressió: no hi ha autoreflexivitat, no hi ha debat sobre l’absurditat de resguardar-nos en la paraula ‘llibertat’ per propagar ofenses i generalitzacions políticament molt, molt contraproduents. Tenim algun altre missatge per als 6 milions de musulmans francesos que una defensa abstracta de la llibertat d’expressió? Com he apuntat anteriorment a altres mitjans, crec fermament que no ens podem permetre que l’ampli i majoritari espectre de musulmans francesos que rebutgen qualsevol bri de violència es desmobilitzin d’aquesta idea. No podem permetre l’aparició de dubtes entre els ciutadans francesos de creença musulmana, que veuen com fins i tot mitjans humorístics i d’encomiable tasca social acaben col·laborant, intencionadament o implícitament, amb el clima d’islamofòbia que es viu al país. Així, es demana que musulmans arreu del món es manifestin desmarcant-se dels actes d’uns criminals, com si la responsabilitat d’aquests recaigués de manera existencial en tota la comunitat musulmana mundial. On eren les mateixes demandes de ‘redempció col·lectiva’ quan Anders Breivik, el ‘creuat’, va assassinar a 76 persones a Noruega? 

Sense anar més lluny, l’any 2008, Charlie Hebdo va acomiadar un dibuixant per fer una sàtira amb fort component antisemita relacionada amb l’expresident Sarkozy. On era la defensa a ultrança de la llibertat d’expressió? Comenta el prominent Tariq Ramadan, que la redacció de la revista va afirmar que la llibertat d’expressió ha de tenir límits, que l’ofensa és el límit. ‘Double standards again’. 

D’altra banda, l’onada ‘d’activisme de sofà’ amb l’etiqueta #JesuisCharlieHebdo aporta quelcom més que la necessària, justificada, i compartida empatia amb aquells que han patit l’atac? Quin tipus de vides, exactament, mereixen la nostra compassió, atenció, i preocupació? Els mateixos terroristes que mataren 12 persones a la redacció de Charlie Hebdo van assassinar 32 persones aproximadament a aquella hora a Sanaa, al Iemen. Els mateixos terroristes assassinaren a sang freda el policia Ahmed Merabet, un ‘germà’ musulmà que només defensava la seguretat de tothom sense distintius. Aràbia Saudita, país inspirador de moltes de les branques de l’Islamisme militant violent, condemnà a 1000 flagel·lacions a Raif Badawi, activista de religió musulmana acusat ‘d’insultar’ a l’Islam. I sí: Aràbia Saudita és el mateix país amb què, els països que ràpidament s’afanyaren a defensar el dret a la llibertat d’expressió, mantenen relacions polítiques, econòmiques, i importants aliances.

Font: Redflag.org

I és que, potser, ens convindria com a societat occidental qüestionar les nostres justificacions per a les múltiples intervencions militars a l’Orient Mitjà. La condemna de les barbàries jihadistes i dels errors endògens d’Orient ha de venir permanentment acompanyada d’una autoreflexió sobre els nostres errors com a societat: les morts a l’Algèria colonitzada, les morts a l’Iraq ocupat i desmanegat, la lluita en contra dels islamistes violents de Mali i el suport a al-Qaeda a Síria, la intervenció i el canvi de règim purament interessat a Líbia, els drons amb ‘morts col·laterals’ a l’Afganistan, etc. Actes que, en bona part, han creat, alimentat i propagat la violència islamista. Violència, val la pena recordar-ho, de la que els musulmans en són la principal víctima al món.

Mentre escric aquestes línies, els mateixos terroristes que mataren a París han matat a 7 persones a un cafè de la libanesa ciutat de Trípoli, en un dels barris de majoria alauita del país, Jabal Mohsen. I mentre em barallo amb les meves múltiples identitats, Boko Haram ha matat a 2000 en un dels seus atacs més letals a Nigèria. I milers i milers de persones ja han mort a Síria: persones de totes les creences i ideologies, mortes per totes les creences i ideologies.

Dirigim, doncs, la sàtira contra les organitzacions i les ideologies polítiques que maten; dirigim els nostres esforços com a societat a construir un escenari que convenci a cada cop més persones, i pressionem els nostres governs perquè abandonin la doble moral, avortin relacions amb estats que exporten la violència per no tenir-la a casa seva, i posin fre als canals de finançament que hidraten l’arbre del jihadisme. I siguem autocrítics: qüestionem-nos els nostres actes històrics i posicionaments, alhora que dotem de consciència la llibertat d’expressió, i de veritable impacte social la nostra ‘empatia de sofà’. 

I sí: Je suis Charlie. Et je suis Ahmed Merabet, et Raif Badawi, et les Alaouites du Liban. Et je suis la Syrie tous les jours. 

Publicat a Wallstreet.cat el 12 de Gener de 2015

Anuncios

“S’hauria de satiritzar les organitzacions terroristes”

Entrevista al Canal 324

Entrevista a Gabriel Garroum, expert en Pròxim Orient, sobre l’atac a “Charlie Hebdo”; explica que més que satiritzar Mahoma o les religions, cal fer-ho respecte a les organitzacions terroristes com Estat Islàmic.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/324/Gabriel-Garroum-Shauria-de-satiritzar-les-organitzacions-terroristes/video/5423171/#

El com i el perquè de l’atemptat a la seu del setmanari “Charlie Hebdo” a París

Entrevista al programa La Tribu de Catalunya Radio

Dotze persones han mort i deu més han quedat ferides, algunes en estat crític, en aquest atac. En parlem amb Christine Delfour, catedràtica de ciència política a la Universitat de París Est, José Luis Martín, dibuixant, i amb en Gabriel Garroum, politòleg, llicenciat en Ciències Polítiques per la UPF i màster en Política de l’Orient Mitjà per l’Escola d’Estudis Orientals i Africans de Londres.

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/La-tribu-de-Catalunya-Radio/Ultima-hora-sobre-latemptat-a-la-seu-del-setmanari-Charlie-Hebdo-a-Paris/audio/864242/

“L’Estat Islàmic no és només un grup terrorista: vol administrar territoris”

Entrevista al programa La Tribu de Catalunya Radio

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/La-tribu-de-Catalunya-Radio/Gabriel-Garroum-ens-dona-les-claus-per-saber-que-es-Estat-Islamic/audio/863714/

Gabriel Garroum és politòleg català d’origen sirià i màster en Política d’Orient Mitjà ens ha explicat què és Estat Islàmic, com es financien, quins són els seus objectius i com fan servir les xarxes socials per captar combatents per la seva jihad

Com capta jihadistes l’Estat Islàmic?

Entrevista al Canal 324

Estat Islàmic fa propaganda per captar noies a Occident. Els fa veure que viuen sense possibilitats socials i que amb EI tindran el reconeixement merescut per garantir el manteniment de la comunitat gràcies a la procreació de combatents.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/324/Lexpert-en-Estat-Islamic-Gabriel-Garroum-explica-la-propaganda-per-captar-dones-jihadistes/video/5401711/

El petroli greixa els engranatges de l’Estat Islàmic

En moltes ocasions, el finançament ho és tot. I l’Estat Islàmic (EI) n’és una bona prova. L’organització jihadista més ben finançada de la historia gaudeix d’un important entramat de canals de finançament: des d’extorsions a empresaris locals, tràfic d’antiguitats o cobrament de taxes, fins a la venta del petroli que s’extrau del territori sota el seu control. I és precisament el petroli, el vertader or líquid del nostre temps, el gran alimentador de la maquinària de guerra que és actualment l’EI.

Comencem parlant de xifres. L’Estat Islàmic controla al voltant de mitja dotzena de pousproductors de petroli, sent especialment rellevant el seu domini sobre els recursos petrolífers a l’est de Síria (60% del total de la zona). La majoria del cru és venut a l’interior del territori sota el seu control, comprenent uns 8 milions de persones que necessiten desesperadament combustible per als seus cotxes, generadors o fleques. La producció petrolífera de l’EI resideix al voltant dels 30.000 i els 80.000 barrils de cru al dia, això evidentment sense incloure la quantitat de petroli que és extret de l’ara tancat oleoducte connectant l’Iraq i Síria. Fins i tot, venent el barril a un preu entre 25 i 50 dòlars, l’Estat Islàmic obté actualment entre 2 i 4 milions de dòlars diaris de la venta de cru, especialment del contraban fronterer.

1

L’organització liderada per al-Baghdadi ha sigut capaç de fer ràpidament operatius els jaciments petrolífers que queien al seu domini, alhora que ha sabut connectar amb els canals de contraban al nord de l’Iraq, on el tràfic il·lícit de cru ha estat una realitat des de fa dècades. Previ a la seva captura, els jaciments petrolífers al nord de l’Iraq produïen al voltant de 40.000 i 500.000 barrils de cru al dia, segons la iraquiana North Oil Company. A pesar que la gran majoria de peixmergues kurds estan lluitant en contra de l’EI al nord de l’Iraq, alguns oficials han permès el contraban de petroli des del territori controlat per l’Estat Islàmic. De fet, els Estats Units d’Amèrica han pressionat fortament els líders del Kurdistà iraquià per a que controlessin el contraban. No obstant, l’Estat Islàmic ha aconseguit fer fluir el petroli a través de la frontera Síria-Turquia, i fins i tot a través de la frontera amb Jordània i la frontera Iraquiana amb l’Iran.

Comprem una cisterna de petroli d’unes 26 o 28 tones de cru per 4.200 dòlars. Després, el venem a través de la frontera amb Jordània per 15.000 dòlars. Cada contrabandista transporta al voltant de 8 cisternes a la setmana’, comenta per a The GuardianSami Khalaf, contrabandista i ex-oficial de la intel·ligència iraquiana amb Saddam Hussain. El lector es preguntarà com pot ser que traspassar la frontera d’un estat com Jordània, tradicional aliat occidental, sigui quelcom tan fàcil d’assolir. La resposta sembla entenedora: més de 600 dòlars de suborn a l’oficial de torn per a passar el control fronterer.

El cas de la frontera siriana amb Turquia és el més paradigmàtic. Un cop l’Estat Islàmic obté el cru de les plantes petrolíferes a l’est del país, diferents intermediaris el condueixen fins a la frontera on és canalitzat a través d’oleoductes enterrats. El cru és transportat cap a pobles com ara Besaslan, conegut per la seva activitat contrabandista. Un cop a Turquia, el petroli omple milers de barrils que són venuts a comerciants locals. Turquia, on el preu del petroli domèstic és elevadíssim, s’ha convertit, doncs, en un dels principals mercats per a l’Estat Islàmic.

21

A banda de les seves operacions per a finançar-se, com afectarà la incursió de l’Estat Islàmic al sector petrolífer del setè productor mundial, l’Iraq?

Segons les previsions de l’Agència Internacional de l’Energia en el seu ‘World Energy Outlook’ del passat mes de Novembre, les previsions per a l’Iraq eren les de proveir al voltant de la meitat del creixement regional esperat, augmentant la seva producció fins a una xifra superior als 2,5 milions de barrils al dia per al 2025. Però al mal estat de les carreteres i les xarxes de transport, l’Estat Islàmic s’hi ha sumat com la gran barrera a aquest creixement. I és que l’aparició de l’EI ha tingut un impacte enorme en les infraestructures el sector petrolífer. Les constants batalles pel control de la refineria de Baiji, una de les més importants del país, sens dubte malmetran l’estat de les instal·lacions, provocant escassetat de cru i increment dels preus a tot el nord de l’Iraq. L’oleoducte que exportava petroli des de Kirkuk fins a Turquia (Ceyhan) s’ha vist molt afectat per les incursions de l’EI al territori i per múltiples atacs bomba. D’altra banda, s’han cancel·lat els plans per a construir l’oleoducte entre Basora i el port jordà d’Aqaba a través de la província iraquiana d’Anbar, actualment sota control de l’Estat Islàmic.

El perill, però, vindria donat per una incursió de l’EI al sud de l’Iraq, on hi ha la gran majoria de jaciments petrolífers del país. Tot i que no sembla plausible que l’organització d’al-Baghdadi exerceixi domini sobre el sud xiïta, la producció de cru al sud de l’Iraq es pot veure afectada de múltiples maneres: cotxes bomba que afectin infraestructures, atemptats contra personal estranger treballant a la zona (empreses com BP i ExxonMobil ja han evacuat part dels seus efectius alhora que dissenyat plans per a fer front a les eventuals contingències), increment de les traves burocràtiques i endarreriments de les operacions de les companyies petroleres, i, evidentment, una severa contracció de les inversions regionals en el sector.

La inestabilitat geopolítica afecta sens dubte al negoci del petroli, però pot arribar a ser fins i tot un negoci profitós. En certa manera, països productors de petroli com l’Aràbia Saudita es poden beneficiar del caos regional i el possible increment en els preus del cru, tot i que aquest no s’ha produït de cap manera. La producció i exportació de petroli és l’activitat econòmica més substanciosa de la que l’Estat Islàmic se’n pot beneficiar. Caldrà veure, però, si el seu idil·li amb l’or líquid és sostenible o, simplement, un amor intens i passatger.

Publicat a Wallstreet.cat el 4 de Desembre de 2014

L’Estat Islàmic: com i per què

Per què l’Estat Islàmic?

L’ideal del Califat Islàmic ha deixat de ser una realitat virtual; és un fenomen tangible. L’Estat Islàmic a l’Iraq i Síria (altrament conegut com a EI o ISIS), ha efectuat un gir sense precedents a la història del jihadisme: l’EI posseeix territori, té la capacitat militar i econòmica per a sostenir-lo i el programa per a governar-lo. Sense entendre les seves arrels, motius i conductes, les bombes no derrotaran a l’Estat Islàmic.

Primerament, sabem que l’EI està relacionat d’alguna manera amb l’Islam, però la qüestió és discernir com. La força ideològica conductora de l’Estat Islàmic és la de la variant més fonamentalista de l’Islam, que té el seu origen a l’estudiós del segle XIV Ibn Taymiyya, prossegueix a través de Muhammad ibn ‘Abd al Wahhab, que morí al 1792, i que desemboca a l’actual ideologia salafista. Dos són els elements més rellevants d’aquesta línia ideològica que avui en dia podríem denominar Salafisme jihadista (usant terminologia de Giles Kepel): d’una banda, l’estricte rebuig i eradicació de qualsevol interpretació no literalista dels preceptes de l’Alcorà i del Hadith. D’aquesta manera, es considera que altres branques de l’Islam com el Xiisme o el Sufisme han de ser destruïdes. De fet, aquesta és l’essència del takfirisme: en el context polític actual, l’ús d’un discurs que defineix com a infidels aquells grups o governs que són considerats il·legítims (això és, takfirisme) permet a l’Estat Islàmic esgrimir que l’ús de la violència és legítim amb l’objectiu de reviure una determinada visió de l’Islam, unir la Umma (comunitat Islàmica), i establir un règim de poder autènticament Islàmic. D’altra banda, el Salafisme pregona la ‘descentralització de la interpretació religiosa’, o el que és el mateix, que qualsevol individu pugui accedir a la seva pròpia veritat simplement llegint l’Alcorà seguint les ensenyances dels deixebles del Profeta. Aquesta característica del pensament salafista modern influeix de manera decisiva en la praxis de l’Estat Islàmic: al descentralitzar la interpretació, els textos es tornen més moldejables, adaptables i fonts de justificació allà on sigui necessari emplear-la. En altre paraules, l’Estat Islàmic beu del radicalisme però, com veurem més endavant, l’executa amb pragmatisme.

Les causes de l’aparició de l’Estat Islàmic en són moltes i diverses. L’EI és una resposta violenta i eminentment socio-política que ha sabut explotar el sentiment d’alienació de la població sunnita de les perifèries d’Iraq i Síria. La politització del Salafisme, el fracàs de les Revoltes àrabs, i l’excessiu protagonisme en els nuclis de poder polític de les minories (alauites a Síria i xiïtes a l’Iraq), han configurat a l’EI com una resposta notòria a tots aquests mals.

Així l’Estat Islàmic és una de les grans conseqüències de la desastrosa situació econòmica i l’alta repressió política que està vivint la regió. Les brutalitats dels homes d’al-Baghdadi no s’originen en els textos sagrats, ni en el buit de les ments més retorçades. Tenen l’explicació sobre el terreny, s’emmirallen en el barbarisme de molts dels estats de l’Orient Mitjà: les decapitacions públiques a l’Aràbia Saudita, les execucions i lapidacions a l’Iran, la destrucció de ciutats senceres i la fulminació de qualsevol dissidència per part del Baathisme a Síria, etc. D’altra banda, l’erupció de l’EI és una símptoma del col·lapse de les institucions (formals i informals) de l’Estat a les perifèries de l’Iraq i Síria com a conseqüència de dècades de desastrosa governança, corrupció, falta de justícia social i escalant exclusió.

 Estratègia i tàctica de l’Estat Islàmic

El líder i Califa de l’Estat Islàmic, Abu Bakr al-Baghdadi, és sens dubte un home de visió ambiciosa, violenta, i altament expansionista. Així, els objectius i ambicions de l’EI no es limiten a l’Iraq i a Síria, sinó que el projecte polític projectat al llarg termini pretén expandir territorialment el Califat per tot l’Orient Mitjà, Nord Àfrica, l’Oest d’Àsia, el sud del Mar Negre i del Caspi, passant per les repúbliques centreasiàtiques, tot el sub-continent Indi i fins Malàisia i Indonèsia. Un projecte, no cal dir-ho, absolutament megalòman.

Però si tornem a l’Iraq i Síria, convindrem que l’estratègia i tàctiques de l’Estat Islàmic l’han proporcionat una increïble capacitat militar i facilitat per a reclutar. Al-Qaeda, durant moltes dècades el grup jihadista global per antonomàsia, adoptava una estratègia que consistia en cèl·lules disperses per tot el món i organitzades en ‘xarxa de xarxes’ que actuaven com a guia, obtenien finançament, entrenaven i executaven operacions terroristes. A diferència, l’Estat Islàmic ha sigut capaç d’institucionalitzar la jihad ja que compta amb els recursos i força suficients com per entrenar les seves pròpies forces, seleccionar objectius i controlar l’execució de les operacions.

Sykes

L’Estat Islàmic ultrapassant la frontera entre l’Iraq i Síria (composició pròpia)

En aquest sentit, l’element de territorialitat és clau per a entendre l’estratègia de l’EI. En el nivell pràctic, l’EI efectua moviments per a ocupar territori allà on veu possibilitats reals de romandre-hi i seguir expandint-se (baqiyya wa tatamaddad). La seva capacitat per a assegurar els territoris que conquereix, permet a l’Estat Islàmic presentar-se com la ‘marca’ guanyadora i emmascarar les seves atrocitats.

No obstant, l’eficiència militar de l’EI proveeix especialment del nivell tàctic. L’organització jihadista presenta un comandament militar i estructura de control altament descentralitzada i fluida que veu assegurada la seva efectivitat gràcies a un poderós aparell d’intel·ligència configurat essencialment per ex-oficials Baathistes de l’Iraq. A més, l’EI utilitza novedoses tàctiques militars de caràcter híbrid: pot actuar com un exèrcit convencional o a través de tàctiques terroristes asimètriques, amb simplicitat i flexibilitat de planeig i sempre explotant les característiques topogràfiques del terreny. Així, els seus homes són capaços de conduir un atac precís amb un blindat durant la nit, alhora que poden conduir un atac improvisat amb explosius a àrees crítiques o carreteres. Finalment, un altre dels elements tàctics clau per a l’EI és la preservació del momentum a tot cost, el que els permet mantenir sempre una moral alta entre els seus combatents. Això, juntament amb la ja coneguda capacitat propagandística, els permet crear una àuria d’invencibilitat que provoca nombroses desercions en les files rivals, cooptació de líders tribals, permanents jures de lleialtat (bay’ah) de diferents batallons islamistes, i atracció de jihadistes estrangers que, tot i no ser majoria, van augmentant en més de 1000 efectius cada més segons la intel·ligència americana.

L’Estat Islàmic esdevé com una bola de neu: a mesura que va obtenint victòries, més batallons i grups armats d’arreu s’hi van afegint i més gran es fa el monstre. La presència de l’EI a la ciutat líbia de Derna i a la península egípcia del Sinaí és producte precisament d’aquesta suma entre efectivitat militar, fort aparell propagandístic, i males condicions socioeconòmiques producte de la guerra i l’empobriment.

Estructura, governança i finançament

D’ocupar a governar hi va un bon tros, i l’Estat Islàmic és conscient que requereix una estructura i un finançament suficient per a mantenir i administrar els territoris que controla.

L’Estat Islàmic és una organització molt centralitzada en el seu lideratge. A pesar d’aquesta centralització al voltant de l’autoproclamat Califa Abu Bakr al-Baghdadi, l’extensió de territori i de funcions que controla l’EI porta al seu líder a delegar funcions en diputats i consells consultius, com ara el Consell de la Shura o el Consell de la Sharia. Així, l’Estat Islàmic compta amb dos diputats que s’encarreguen de supervisar les operacions i l’administració a l’Iraq i a Síria respectivament. El califa i els dos diputats s’encarreguen d’establir els objectius estratègics generals de l’organització, que són posteriorment descentralitzats a nivells jeràrquics inferiors que poden actuar amb certa autonomia. Això permet als comandaments de diferents ofensives saber en tot moment quins són els objectius generals, però poder actuar amb autonomia de decisió sobre les qüestions que afectin al timing i mètode d’atac, el que permet que l’EI pugui actuar amb eficiència a múltiples fronts.

L’EI es divideix en 18 províncies (wilayat) per tot l’Iraq i Síria. A cada província, l’EI està representat per un governador (wali) que s’encarrega de controlar l’estructura administrativa i civil. Províncies grans com Alep o Raqqa són subdividides per sectors governats per emirs, alhora que cada poble és supervisat per altres emirs de rang inferior.Wilayat

La governança i la socialització del territori que han conquerit és, sens dubte, una de les prioritats de l’EI. L’organització compta amb líders civils altament qualificats en els camps de la medicina, les finances i l’administració, sent molts d’ells d’origen occidental.

Fins els recents bombardejos sobre la ciutat siriana de Raqqa (la capital de l’autoproclamat Califat), aquesta esdevingué l’arquetipus de societat i administració que els líders de l’Estat Islàmic tenen com a objectiu. L’EI ha implementat a Raqqa un sistema holístic de governança que inclou des dels més barbàrics càstigs Islàmics, fins a l’administració de fons caritatius per a orfes, el repartiment d’almoina, o la provisió de serveis públics com la reparació de els infraestructures elèctriques o les carreteres.

 La violència és el propi aire que es respira a Raqqa. Des de la incursió de l’EI a aquesta ciutat siriana ara farà un any, la seva ciutadania ha patit les radicals imposicions de l’EI (prohibició de música i imatges a les tendes, obligatorietat del niqab, prohibició de l’alcohol, etc.), alhora que ha vist les minories de la ciutat (cristians i xiïtes) perseguits pel sol fet de ser-ho. Sense anar més lluny, l’EI ha aplicat l’anomenat pacte dhimmi sobre els cristians: aquells que volen seguir vivint a Raqqa ara paguen uns impostos específics (jizya). Com és ben sabut per a tothom, la violència de l’Estat Islàmic es culmina amb el constant show de crucifixions i decapitacions a les places públiques de les ciutats, a banda de la implementació de penes Islàmiques (hudud) que poden incloure mutilacions o flagel·lació.

Per a assegurar el compliment de les directrius religioses imposades per els seus líders, l’Estat Islàmic incorpora una policia moral (al-Hisba) que s’encarrega de patrullar els carrers per a vigilar i fer complir la seva interpretació de la Sharia.

No obstant, la violència és només una de les dues cares de la governança de l’EI. El desenvolupament d’administració civil i la provisió de serveis públics és un dels principals vehicles a través dels quals l’EI gestiona el territori i intenta legitimar la seva autoritat.

Oficina de Zakat de Raqqa I gestió de les almoines (@raqqaa)

Oficina de Zakat de Raqqa I gestió de les almoines (@raqqaa)

A Raqqa, per exemple, gestiona oficines de recaptació d’impostos i taxes sobre els comerços, una cort Islàmica per a ‘impartir justícia’, una oficina de zakat (almoina) per a ajudar els necessitats i una Autoritat de serveis Islàmics que s’encarrega de proveir serveis comunitaris com la reconstrucció dels mercats de la ciutat, l’administració de les plantes hidroelèctriques o el manteniment de les infraestructures de la ciutat.

El currículum educatiu de l’Estat Islàmic inclou inclou les ensenyances del Tawhid (unitat de Déu), jurisprudència i comportament islàmic.

El currículum educatiu de l’Estat Islàmic inclou inclou les ensenyances del Tawhid (unitat de Déu), jurisprudència i comportament islàmic.

L’EI també compta amb centres educatius sobre el territori, que segreguen nens i nenes i prohibeixen les assignatures de filosofia o química en el currículum educatiu.

Finalment, l’EI havia desenvolupat a Raqqa una Oficina d’Atenció al Consumidor, encarregada d’analitzar la composició d’alguns dels productes a la venta a tendes i conduir inspeccions regulars, i una Oficina de Queixes.

Ambdues s’han d’entendre com un mitjà més per a intentar reforçar la seva posició vis-a-vis la població local i intentar dotar la seva governança de més legitimat.

A més, és important recordar que l’EI compta amb vàries plataformes i centres de comunicació a través dels quals divulga les seves idees, vídeos i imatges per les xarxes socials. La revista Dabiq, de la plataforma al-Hayat Media Centre, accessible a través d’internet en múltiples idiomes, epitomitza l’estratègia mediàtica de l’EI: enorme visualitat i qualitat en l’edició, mescla entre missatges dirigits a l’audiència internacional i la local, propaganda ideològica, preconització de victòries militars, i enaltiment de la governança en el territori.

La maquinaria de l’Estat Islàmic és, doncs, d’un volum sense precedents que requereix el un finançament enorme per a mantenir els territoris que controla, pagar sous als combatents, i conduir noves incursions.

Els canals de finançament de l’EI són múltiples i ben dotats, el que els converteix en l’organització jihadista més ben finançada de la història. L’Estat Islàmic aconsegueix al voltant de 1 milió de dòlars al dia gràcies a les ventes de petroli provinent de l’aproximadament mitja dotzena de pous de petroli que controla. Les rutes del contraban de petroli són, principalment, a través de la frontera amb Turquia, el Kurdistà, i la frontera oriental de l’Iraq. A més, l’EI ha generat en aproximadament un any més de 35 milions de dòlars en pagaments de rescats. A aquestes quantitats hem de sumar una important quantitat de fons obtinguts a través de l’extorsió de comerciants locals i l’aplicació de taxes (un camió entrant a Mosul ha de pagar al voltant d’uns 400$), el tràfic il·lícit d’antiguitats espoliades durant la guerra, saquejos de bancs (el cas de Mosul és paradigmàtic), i les donacions que obté a través de les xarxes socials i que són extremadament difícils de detectar i interceptar.

The Guardian, 19 de Novembre 2014

The Guardian, 19 de Novembre 2014

Aquesta sorprenent quantitat de recursos no només els permet mantenir la maquinaria de guerra activa i administrar el territori, sinó també pagar als combatents sous fora de l’abast de qualsevol altre grup rebel: aproximadament unes 500$ al més per a un combatent, i 1.200$ per a un comandant.

L’Estat Islàmic s’ha convertit en més que una organització jihadista. És un complex fenomen que no pot ser fragmentat en dimensions espacials, temàtiques o causals. Combatre l’EI requereix una dissecció profunda de les seves causes, pensament, tàctiques i operativitat, alhora que demanda una permanent inclusivitat de les poblacions locals i els seus interessos. La seva lògica expansionista presenta una amenaça clara a l’ordre regional i a les societats estrangeres. No obstant, la seva mera existència pot esdevenir no només preocupant, sinó també simptomàtica. És el fill de dècades de repressió, alienació, colonització, guerra i empobriment. Entendre per què existeix, i com es comporta i s’estructura, és la millor manera de combatre’l.

Washington s’equivoca: L’Estat Islàmic no és un grup terrorista

L’erupció i consolidació de l’Estat Islàmic (EI) a l’Iraq i Síria és la darrera demostració de com eldeterminisme liberal –noció per la qual s’assumeix que la història es mou sempre de manera progressiva cap a un futur millor– ha fracassat en el seu intent d’explicar les realitats de l’Orient Mitjà. Comencem amb una dada ben il·lustradora: més de 1.000 jihadistes estrangers s’uneixen a l’EI cada mes tot i l’encetada campanya de bombardejos al territori sota el seu controla liderada pels Estats Units d’Amèrica. Com és possible, doncs, que tot i estar sota bombardejos l’EI segueixi en peu i rebi cada cop més efectius? L’explicació, sota el meu parer, sembla clara: l’Estat Islàmic no és un grup terrorista (els terroristes posen cotxes bomba, no conquereixen i governen territoris sencers), pel que no se’l pot combatre amb tàctiques de contraterrorisme.

Primerament, l’ús exclusiu d’aviació no serveix de res en un Estat Islàmic que tant pot actuar com un exèrcit regular, com a través de tàctiques defensives asimètriques, alhora que esdevé realment efectiu en governar i ‘socialitzar’ el territori que cau sota el seu domini. De fet, la sinergiaentre la seva capacitat militar i la seva capacitat política és la gran força de l’EI. Els bombardejos aeris poden ajudar a contenir-los a determinats fronts i evitar que s’expandeixi amb rapidesa, però en cap cas és una solució ni per a ‘assecar’ les arrels de l’EI, ni per eradicar-ne l’operacionalitat, ja que actua amb un control militar altament descentralitzat i fluid. De fet, una solució merament militar i d’espectre tan limitat com l’empresa pels EUA es converteix en una arma de doble fil per aquells que la fomenten. La narrativa de l’EI es veu automàticament legitimada a ulls de bona part dels locals en convertir els jihadistes en màrtirs que lluiten en contra dels croats. Més civils moren a causa ‘d’Occident’, més legítim és l’Estat Islàmic.

En segon lloc, sense un pla de base política i econòmica dirigit directament a les causes i motivacions d’aquells que lluiten sota la bandera de l’EI, i sense una estreta, ferma, i sincera col·laboració amb les potències regionals, la porta per al creixement de la seva ‘base social’ i control territorial seguirà oberta. Sense anar més lluny, l’Estat Islàmic a l’Iraq i Síria no deixa d’expandir-se: als territoris ja coneguts els hem de sumar la recent jura de lleialtat del grup jihadista del Sinaí Ansar Beit al-Maqdis, i, encara més sorprenent, el control de la ciutat líbia de Derna. Les causes de l’EI són la inestabilitat, l’alienació del Sunnisme tradicional, la pobresa, els vestigis de les guerres i les intervencions injustes, la manca de governança inclusiva, i un llarg etcètera. Les revoltes àrabs no han solucionat en absolut aquests problemes; i les bombes no semblen que en siguin l’antídot.

La col·laboració regional és avui més necessària que mai. Però, com ja he esmentat, ha de ser des de la fermesa i no des de la doble moral. La facilitat amb què l’EI executa gent com a resposta a les seves creences té paral·lels força similars a països ‘aliats’ com Aràbia Saudita; la facilitat amb què l’EI obté enormes recursos de la venta de petroli de contraban a través de la frontera amb Turquia posa de manifest l’excessiva laxitud que ha mostrat el govern d’Erdogan envers l’autoproclamat Califat. De debò tenen els seus governs la voluntat de crear una Síria i un Iraq millors?

Si els suposats ‘aliats’ no semblen els millors companys de viatge, a l’administració Obama l’espera l’última gran sorpresa, possiblement el tancament del cercle de les revoltes àrabs: acabar col·laborant amb Bashar al-Assad per fer front l’Estat Islàmic a Síria. Amb l’Exèrcit Lliure Sirià sota mínims, una victòria al setge d’Alep pot ser la carta que faci tornar a Assad (i amb ell, a l’Iran i Rússia) al capdavant de la taula de negociació.

L’Estat Islàmic, doncs, és la darrera esmena a la totalitat a les respostes d’Occident envers l’Orient Mitjà. Caldrà enginy, i caldrà atacar amb decisió les arrels del monstre. Per desgràcia, ja sigui per falta d’atenció, anàlisi errònia, o ambdues, Washington sembla haver demostrat –un cop més que simplement segueix sense saber ben bé com moure’s entre tanta obscuritat.

Publicat a Wallstreet.cat el 21 de Novembre de 2014

Kobane:Molt en joc

El passat diumenge 26 d’octubre es van complir 40 dies des de l’ofensiva de l’Estat Islàmic (Al-Dawla al-Islamiyya) a la petita ciutat fronterera de Kobane (pels Kurds), o Ein el-Arab (pels Àrabs). Segons l’Observatori Sirià pels Drets Humans, més de 800 persones han mort en aquest petit enclavament fronterer amb Turquia. La repercussió internacional d’aquesta ofensiva ha estat sorprenent, no només per la capacitat expansionista de l’EI sinó també perquè la batalla de Kobane s’ha convertit en un escenari d’alt valor estratègic per a molts dels actors protagonistes a l’actual Orient Mitjà.

En primer lloc, resulta evident que per a l’EI, Kobane s’ha convertit en una prioritat. La seva captura esdevindria una envestida importantíssima a la frontera turca, a través de la qual podria vendre molt més fàcilment el petroli que obté de contraban i de l’explotació dels pous i plantes petrolíferes sota el seu domini, alhora que asseguraria el traspàs regular de jihadistes des dels aeroports turcs cap a Síria o l’Iraq (posteriorment). En clau siriana, l’eliminació de la resistència kurda a Kobane permet la creació d’un corredor estable que començaria a les ruïnes d’Alep, enfortiria la seguretat de Raqqa (capital del Califat), i veuria oberta la possibilitat d’una futura ofensiva a Hassaka, població rica en petroli i d’importància estratègia en trobar-se just a la ‘triple frontera’ entre el Kurdistà autònom, Síria i l’Iraq. De cara als seus seguidors, tant locals com internacionals, una victòria a Kobane enviaria un missatge d’invencibilitat enfront dels atacs i bombardejos de la coalició internacional liderada pels Estats Units. El missatge reforçaria la seva moral (en clau local) i la seva imatge davant la seva audiència de fora de l’Orient Mitjà, fent més atractiva l’opció d’unir-se a les files de l’EI.

També, els últims esdeveniments a Kobane han posat de manifest quelcom que ja s’intuïa des de fa molt, i cada cop més present en el discurs dels principals mitjans de comunicació: la perillositat de la postura turca envers el conflicte a Síria. En certa manera, l’expansió de l’EI i la presència de cada cop més jihadistes a la zona (encara que ja es trobin a tocar de la frontera turca) s’assumeix com un ‘mal menor’. La facilitat amb què milers de jihadistes han creuat la frontera turcosiriana des que el conflicte va esclatar, posa de manifest la poca contundència del govern d’Erdogan envers l’EI.

El maximalisme turc és clar, ja que no hi ha lluita contra l’EI sense eradicar els dos grans objectius del govern turc: el règim d’al-Assad, i el PKK kurd, enfortit pels seus ‘germans’ sirians de les YPG. Les constants manifestacions de la població kurda de Turquia (sent especialment rellevant la que va tenir lloc el 10 d’octubre, amb més de 20 morts a causa dels enfrontaments amb la policia) afegeixen encara més pressió sobre el govern d’Erdogan, acusat de no facilitar l’accés entre les diverses àrees kurdes de Síria i el ràpid moviment transfronterer de tropes i subministraments. Responent a aquestes acusacions, Erdogan va permetre l’entrada a Síria d’un primer contingent de peixmergues kurds de l’Iraq el passat 30 d’octubre, que es va veure completat la nit següent amb l’entrada de 160 tropes a Kobane. No obstant això, aquesta ‘col·laboració’ va ser titllada de ‘merament simbòlica’ des del bàndol kurd, alhora que va provocar les crítiques de l’opositor Devlet Bahçeli, el qual va acusar el Primer Ministre Davutoglu de cometre ‘traïció’ i ‘rendir-se als terroristes’ per permetre que els peixmergues usessin territori turc.

La imatge política de Turquia s’ha vist esquerdada a diversos fronts, tot confirmant la perillositat d’una tàctica, per desgràcia, massa comuna en la història d’Orient Mitjà: amics funcionals en el curt termini, enemics a eradicar en el futur.

En tercer lloc, Kobane és clau pels kurds de Síria. A l’Iraq, el PKK i les milícies del YPG van aconseguir aturar l’Estat Islàmic al Mont Sinjar. El projecte autonomista de les YPG, la creixent pressió del PKK a Turquia, i l’enfortiment del Kurdistà iraquià i la seva capital, Erbil, fan de Kobane un escenari de defensa clau per al projecte futur del ‘Kurdistà Unificat’. La resistència de les milícies kurdes, sense dubte, és d’elogi i d’especial rellevància donada l’enorme asimetria existent amb les tropes de l’EI i el dèbil suport dels seus veïns.

Finalment, Kobane ha posat en el punt de mira un altre actor: els Estats Units. La coalició encetada i liderada pels EUA amb la intenció de bombardejar posicions de l’EI a l’Iraq i Síria (en menor mesura) s’ha mostrat, al meu entendre, desencertada i inefectiva davant l’enemic que intenten eradicar. La setmana vinent, comentarem i analitzarem les causes i conseqüències de la postura americana davant l’EI. Estigueu ben pendents del pròxim article.

Publicat a Wallstreet.cat el 6 de Novembre del 2014

Entrevista a El Periódico de Catalunya

GENTE CORRIENTE

Gabriel Garroum: “El peligro en Raqqa es la socialización”

En un trabajo para la Universidad de Londres, aborda el Estado Islámico en Raqqa. Anoten su nombre.

CATALINA GAYÀ

JUEVES, 23 DE OCTUBRE DEL 2014

-En su tesis aborda que, al mismo tiempo que se ejerce una violencia sin límites, en Raqqa se abre una oficina al consumidor.

-Al principio, el Estado Islámico desarrolla una ola de violencia muy fuerte y radical para movilizar el malestar de la gente. Luego vienen una segunda y 1414003811625una tercera estrategia: primero, la legitimación de su proyecto político y religioso, y luego la creación de instituciones políticas y sociales de legislación y control moral. Lo que argumento es que la violencia en sí es una estrategia de gobernanza a corto plazo.

-Espere, se abren escuelas…

-Piense que hay hasta libros de texto con currículos educativos, copiados en parte de los de Arabia Saudí. Es decir, proveen de servicios públicos a la población, ya sea la reparación de carreteras o la provisión de electricidad, y, como dice, incluso crean la figura del defensor del consumidor…

-En solo ocho meses y en una guerra. ¿Cómo lo explica?

-Por la no intervención, en Raqqa se había creado una burbuja. Ahora la situación ha cambiado. Desde que EEUU ha intentado atacar determinadas posiciones del Estado Islámico, muchos de los oficiales y tropas se están retrayendo del territorio.

-¿Cómo se documenta?

-Con los datos que van publicando algunos usuarios que tuitean desde Raqqa, y que yo consideraba creíbles, y a través de las cuentas oficiales en Twitter del Estado Islámico en Raqqa.

-¿Qué busca en esas cuentas?

-Las estrategias de gobernanza. Fui del primer tuit al último, cuando cierran las cuentas en julio. A través de esas cuentas hacen promoción interna y captación de gente de fuera.

Es decir, tienen una estrategia de comunicación desarrollada.

-Para ellos es imprescindible. Escriben en árabe, francés, alemán y un inglés brillante, y sus revistas tienen un gran calidad de edición. En el primer número de Dabiq, una revista orientada a la población de fuera, promocionan lo que están haciendo, diciendo que pueden y saben gestionar y mantener la paz… Repito, es propaganda, y en ella lo visibilizan todo: hacen gráficos de dónde están, presentan estadísticas de combatientes, de lugares que controlan. Ya llevan cuatro números.

-Siga, por favor.

-En su discurso legitiman su visión política, su práctica y su reclutamiento. Que hay mucho yihadista fuera es un mito: hay mucho yihadista en el territorio. Los problemas, el dolor… son brechas locales, pero cuando globalizas la idea esta resuena y generas un eco. Yo argumento que el peligro radica no solo en el movimiento militar concreto, sino también en la socialización de la población y en que alguien, en Indonesia, por ejemplo, organice una manifestación multitudinaria a favor del Estado Islámico.

-Dedica su trabajo a su padre y cito: «Por más de la mitad de mi identidad».

-La siria es la mitad de mi identidad porque mi padre es sirio y mi madre es catalana, pero desde que empecé a involucrarme en temas de Oriente Próximo y a estudiarlos en segundo de Ciencias Políticas, siento que hay una vinculación con mis orígenes. No es que afloren, ya estaban, pero me vinculo con ellos.

-¿Y su siguiente paso?

-Me gustaría seguir generando análisis sobre Siria y Oriente Próximo en alguna institución del país; en Catalunya. Soy de la generación a la que le cogió la crisis cuando acababa la carrera. No es que sea rebelde, pero me enfada pensar que solo fuera podemos mostrar nuestro talento. ¿Por qué no aportar el grano de arena del tipo que sea desde Barcelona?